Cataldo Bado Aldolio, conegut com a Aldo, és un artista italià que juga com a humorista, actor, màquina i director de pantalla, i es va fer famós com a membre del Trio Aldo Aldo, Giovanni i Giacomo.
Angela Finocchiaro és una actriu italiana, nascuda a Milà el 20 de novembre de 1955. La seva família té arrels a Catània, ja que la família del seu pare hi té l'origen. Va començar la seva carrera als anys setanta amb la companyia experimental Quelli di Grock, participant en representacions com 'Spariamo alle farfalle', 'Felice e Carlina', i d’altres. El 1979, va fer el seu debut cinematogràfic a Ratataplan , dirigida per Maurizio Nichetti. Aquest període primerenc també va incloure col·laboracions amb Carlina Torta i Amato Pennasilico en l'espectacle teatral Panna Acida el 1980, i participació en una producció del Carnestoltes de Venècia entre 1982 i 1983. La carrera de Finocchiaro va continuant d'evolucionar durant els anys 80. Va compartir el protagonisme a l'obra de teatre Arsenic i velles groguetes del 1982 al 1983, i va assistir a un seminari al Teatro di Porta Romana el 1984. Va fer la transició al cabaret el 1985 amb el monòleg de Giancarlo Cabella, Bocconcini , i posteriorment va interpretar la seva obra La stanza dei fiori di china del 1988 al 1989. Durant aquest temps, també va aparèixer al programa de televisió La TV delle ragazze entre el 1988 i el 1989. La seva obra dels últims anys inclou aparicions a Zelig (2003-2004) i Mammamia! (2004), així com l'interpretació del monòleg Teatro anatomico a Report el 2004. Angela Finocchiaro ha rebut un reconeixement significatiu per les seves habilitats d'actriu. Va guanyar dos premis David di Donatello a la millor actriu secundària: un el 2006 per *No ho diguis*, i un altre el 2007 pel seu paper d'Amelia Benassi a *El meu germà és fill únic*. La seva interpretació a *La bèstia al cor* (2005) també va obtenir un gran reconeixement, guanyant-li múltiples premis incloent el Nastro d'argento, David di Donatello, Ciak Ciak d'oro i Premio Wella Cinema Donna. Va protagonitzar *Miss Univers* del 2006 al 2007, demostrant la seva continuada presència en el cinema i teatre italià.
Caterina Guzzanti és una sàtira i actriu italiana nascuda a Roma el 5 de juny de 1976. Prové d'una família amb una història d'compromís polític i expressió artística; el seu pare, Paolo Guzzanti, va ser un exmembre del Parlament, i té dos germans, Sabina i Corrado Guzzanti, que també són sàtirs. Els seus pares eren Paolo Guzzanti i Germana Antonucci. La carrera de Caterina va començar el 1997 amb una aparició al programa Pippo Chennedy Show, creat pel seu germà Corrado. Posteriorment, el 1998, va coactuar amb la seva germana Sabina al programa La posta del cuore. La comèdia de Guzzanti sovint implica paròdies i creació de personatges, explorant la societat italiana contemporània. És particularment coneguda pel seu paper d'Arianna a la sèrie de televisió 'Boris', que es va emetre del 2007 al 2010 en tres temporades, i va reprendre aquest paper a la quarta temporada el 2022. Durant el seu temps a 'Boris', va desenvolupar una galeria de personatges, incloent-hi la 'contessina' Orsetta Orsini. El 2012, va interpretar Vichi, una paròdia d'un activista de CasaPound, a 'Un due tre stella.' També va parodiar Mariastella Gelmini i Sarah Palin a 'Parla con me' el 2008. La seva obra ha inclòs la presentació de 'La prova dell’otto' a partir de març del 2013, i la co-presentació de 'Sostiene Bollani' amb Stefano Bollani del 2011 al 2013, abans de presentar 'Nanuk - Prove d'avventura' amb Davide Demichelis a partir del 2012. Al llarg de la seva carrera, Caterina Guzzanti ha demostrat un compromís amb el comentari satíric i col·laboracions diverses. Va participar a l'espectacle italià de comèdia 'LOL - Chi ride è fuori' el 2021, actuant sota pressió. El 2014, va col·laborar amb Lo Stato Sociale en el seu àlbum 'L'Italia peggiore.' La seva obra continua evolucionant, demostrant la seva versatilitat com a actriu i satírica.
Corrado Guzzanti va néixer a Roma el 17 de maig de 1965. És un actor, director, guionista, còmic i imitador italià, reconegut com una de les figures capdavanteres de la comèdia italiana contemporània. La línia genealògica de Paolo Guzzanti inclou una dedicació al servei públic, com ho demostra el seu pare, Paolo Guzzanti, que treballa tant com a periodista com a polític; també és nét d'Elio Guzzanti, l'exministre de Sanitat, i besnet del sismòleg Corrado Luigi Guzzanti. Va assistir al liceu científic XXXI 'Nomentano' a Roma, però no va completar els seus estudis, assistint a filosofia a la Universitat 'La Sapienza' de Roma on va aprovar onze exàmens. Guzzanti va començar la seva carrera el 1987 escrivint per a l'obra de la seva germana Sabina, ‘Il tempo restringe’, i va continuar escrivint per a programes de televisió el 1988. De 1989 a 1991, va col·laborar amb Antonio Ricci a Mediaset i va actuar en la companyia teatral satírica de Serena Dandini. Va participar en la creació del programa de televisió Avanzi de 1991 a 1993, guanyant fama el 1992 com a còmic interpretant Rokko Smithersons. La seva comèdia està influenciada per Monty Python, Saturday Night Live, la commedia all'italiana italiana, Raimondo Vianello, Carlo Verdone, La Smorfia i Renzo Arbore. També va escriure i publicar ‘Il libro de Kipli’ el 1992, recopilant la saviesa d’ Avanzi . Durant aquest període, va aparèixer a la cançó ‘Questione di stile’ de Speaker Dee Mò i va fer el seu debut cinematogràfic el 1992 amb Stefano Masciarelli a 'Prima le donne'. Guzzanti és conegut per imitar personalitats italianes com polítics, periodistes i celebritats, incloent Vittorio Sgarbi, Gianni Minoli i Gianfranco Funari. Va crear diversos personatges memorables a la televisió, com ara Pippo Chennedy (1997), Brunello Robertetti, una sàtira d'un pseudointel·lectual, i Quelo, un pseudo-sacerdot. Va dirigir la pel·lícula Fascisti su Marte (Feixistes a Mart) el 2006. La seva obra inclou la creació de programes com Il caso Scafroglia (2002) i Aniene (2011-2012). Ha aparegut en nombrosos programes de Serena Dandini, incloent 'Maddecheaò', 'Tunnel', 'Pippo Chennedy Show' i 'L'ottavo nano,' i ha interpretat esbossos còmics amb Carla Signoris a 'Avanzi.' Va rebre el Premi de Sàtira Política de Forte dei Marmi el 2010. Continua treballant com a actor, director, còmic i imitador, apareixent en programes com 'Milano-Roma' i 'L'Ottavo nano'.
Vincenzo ManveenEnzo Jannacci, nascut a Itàlia, ha jugat la carrera de la màquina del cantant, el pianista, l'actor de pantalla, el doctor i el doctor, afirmant-se entre els protagonistes més importants de l'escena italiana del període postguerra.
Francesco Salvi, nascut el 7 de febrer de 1953 a Luino, un poble proper a la frontera italiana amb Suïssa, és un artista italià polifacètic. Es defineix com a actor, còmic, intèrpret de cabaret, cantant, humorista, director, escriptor i traductor. Els primers anys de la seva carrera van incloure feina com a dissenyador gràfic en publicitat i actuacions amb la companyia teatral Nisba en circuits regionals. Va estudiar a l'Institut d'Art d'Urbino i posteriorment va cursar Arquitectura a Florència, graduant-se amb honors a la Universitat Politàcnica de Milà amb una tesi sobre el simbolisme en l'arquitectura. Salvi també va rebre una introducció a la cinema animació de Bruno Bozzetto. En Salvi va començar la seva carrera a mitjans dels anys 80, guanyant ràpidament reconeixement pels seus talents còmics. De 1985 a 1987, va ser un personatge principal al programa de varietats satíric Drive In , i posteriorment va presentar Studio 5 a Canale 5 de 1986 a 1987. Després, va crear i protagonitzar MegaSalviShow de 1988 a 1989, que va resultar ser un èxit significatiu. El títol de la cançó, 'C'è da spostare una macchina,' va encapçalar les llistes italianes i li va valer un premi Telegatto pel seu vídeo musical el 1989; també es va convertir en el tema d'obertura de l'espectacle. Salvi també va debutar com a director el 1989 amb Vogliamoci troppo bene i va participar al Festival de Cançó de Sanremo aquell mateix any amb 'Esatto!'. Va continuar apareixent a Sanremo diverses vegades entre 1990 i 1996. Al llarg dels anys 90, Salvi va continuar la seva àmplia carrera. Va aparèixer en espectacles musicals satírics com ara *L'Odissea* (1991) interpretant Telèmac i Polifem, i *I Tre Moschettieri* (1991) com Athos. El 1992, va co-autore un còmic per a la revista *Topolino* i va co-presentar el programa de varietats *La strana coppia* amb Massimo Boldi. També va treballar en el programa de ràdio *Radiotopogiro* per a Rai Radio 2 del 1995 al 1996. La versatilitat còmica de Salvi es demostra encara més amb les seves aparicions a *Striscia la notizia* com a presentador i corresponsal cultural fals, i la seva veu del personatge principal en la sèrie animada *Lupo Alberto* a partir del 1997. Ha rebut nombrosos reconeixements, incloent-hi una nominació al Premi Cinta de Plata com a millor actor el 2001 i el premi “Penisola Sorrentina Arturo Esposito” al millor personatge masculí el 2008. La seva obra s'esmenta freqüentment a 'Anche le formiche nel loro piccolo s'incazzano'. Ha publicat vuit àlbums, aconseguint cinc discos de platí i set discos d'or.
Giacomo Poretti, un italià, treballa com a actor, còmic, director de cinema i guionista. Nascut a Villa Cortese el 26 d'abril de 1956, prové d'una família obrera. El seu primer interès pel teatre el va portar a intentar unir-se a la companyia 'I Legnanesi' de petit, però no ho va aconseguir. Va exercir diverses feines abans de centrar-se en l'actuació, incloses tasques com a topògraf, metal·lúrgic i infermer, i més tard com a ajudant d'infermeria en un hospital de Legnano durant onze anys. Durant aquest temps, també es va dedicar al cabaret i a l'activisme polític. La carrera de Poretti va prendre forma a través de la formació teatral i les col·laboracions. Va graduar-se en una escola teatral a Busto Arsizio el 1983, interpretant inicialment papers com Francesc Sforza a 'Il Conte di Carmagnola' i guanyant reconeixement pel personatge de Sarelli a ‘Questa sera...’. La parella de cabaret 'Hansel e Strüdel' es va establir el 1984, amb Giacomo Poretti al costat de Marina Massironi. Un moment clau va arribar el 1985 quan va treballar com a cap d’un poble turístic a Sardenya i va conèixer Aldo Baglio i Giovanni Storti, que llavors formaven part del duo 'I Suggestionabili'. El grup de comèdia 'Aldo, Giovanni e Giacomo' va sorgir el 1991 com a resultat de la col·laboració anterior. El trio 'Aldo, Giovanni e Giacomo' va assolir un reconeixement significatiu a través de nombroses pel·lícules i representacions teatrals. Poretti és particularment conegut pel personatge de Tafazzi, creat amb Carlo Turati, i els termes associats 'tafazzista' i 'tafazzismo'. Va coescriure i protagonitzar pel·lícules com Three Men and a Leg (1997), That’s Life (1998), Ask Me If I’m Happy (2000) i The Legend of Al, John and Jack (2002). A més de la seva feina amb el trio, Poretti també ha explorat projectes en solitari, com ara presentar el programa de televisió Scarp de' tenis l’any 2018 i protagonitzar l’obra teatral 'Fare un’anima' aquell mateix any. Actualment, dirigeix el Teatro Oscar a Milà des de 2019 i va llançar el podcast PoretCast l’any 2022. També ha escrit per a publicacions, convertint-se en col·umnista de La Stampa durant la dècada dels 2010 i contribuint a la revista jesuïta Popoli amb la seva columna 'Scusate il disagio'. Giacomo Poretti i Marina Massironi van estar casats des de 1986 fins a 1990; actualment, està casat amb Daniela Cristofori, i junts tenen un fill, Emanuele, que va néixer l’any 2006.
Giovanni Storti, italià professionalment, és un humorista, actor, màquina de pantalla i director, i és un dels tres membres del famós còmic trio Aldo, Giovanni i Giacmomo.
L'Oeste Lionello ha estat un intèrpret, artista de taxiret, artista dubbing, gestor de tbbing, escriptor de diàleg, humorista i presentador italià.
Nascuda a Torí, Itàlia, el 29 d'octubre de 1964, Luciana Littizzetto és una intèrprete italiana que treballa com a actriu còmica, personalitat radiofònica i humorista. Va créixer al barri de San Donato de Torí, amb arrels familiars a Bosconero. Els seus pares eren Pietro Littizzetto i Antonietta Dezzutto. Sovint se la conomena afectuosament com 'Lucianina'. La carrera de Littizzetto va començar amb estudis al Conservatori Verdi de Torí, on va obtenir un diploma de piano el 1984; posteriorment, va obtenir una llicenciatura a la Facultat de Ciències Humanes de la Universitat de Torí el 1990. També va assistir a una escola d'actuació a Moncalieri i va treballar breument com a professora durant nou anys a l'escola Carlo Levi. Abans de guanyar un reconeixement més ampli, Littizzetto va actuar en teatres per tot Torí i les seves zones circumdants, i també va fer doblatge per a còmics internacionals. Va debutar a Hit Parade de Rai Radio 2 i va obtenir un reconeixement més gran gràcies a les aparicions al programa de Maurizio Costanzo, que li va permetre centrar-se en l'entreteniment. L'espectacle de cabaret Zelig durant els anys 90 va consolidar encara més la seva presència en la comèdia italiana. Littizzetto ha adquirit popularitat gràcies al seu humor satíric, que sovint s'adreça a funcionaris governamentals i líders religiosos. Va interpretar Sabrina a la sèrie de televisió Cielito Lindo el 1993, recordada per la frase "Minchia Sabbry!". Ha escrit 14 llibres d'humor fins al 2014, sovint fent referència als genitals com Walter i Iolanda. La seva obra inclou actuacions a Avanzi (Rai Tre) i papers en pel·lícules com Tutti giù per terra i Tre uomini e una gamba. Ha estat una convidada habitual a Mai dire gol des de 1997 i ha co-presentat el Festival de Cançó de Sanremo el 2013 i el 2014 amb Fabio Fazio. Va rebre el Premi De Sica del President de la República Italiana el 2007, i va ser reconeguda com a Millor Dona a la televisió italiana tant el 2013 com el 2014. Actualment, apareix regularment al programa nocturn Che tempo che fa de Rai 3, i a partir del 15 d'octubre de 2023, Littizzetto i Fabio Fazio passaran a la xarxa Warner Bros Discovery (NOVE). Notablement, va rebre el títol honorífic "Gran cornuta 2021" del Carnestoltes de Putignano, un honor que significa enginy i intel·ligència a la regió de Bari.
Massimo Ghini és un actor italià nascut a Roma el 12 d’octubre de 1954. Els seus pares es van separar quan tenia tres anys; el seu pare era de Parma i la seva mare, romana. Va començar la seva carrera com a animador en pobles turístics i també va treballar com a actor de doblatge i presentador de ràdio al principi. Durant aquells anys formats, es va fer amic de Fabrizio Bentivoglio i Armando De Razza, i va obtenir un reconeixement primerenc com a actor de teatre. Massimo Ghini ha col·laborat amb directors notables com Franco Zeffirelli, Giorgio Strehler, Giuseppe Patroni Griffi i Gabriele Lavia, i fins i tot s’ha fet servir al costat de Vittorio Gassman en Otello de Shakespeare. La carrera cinematogràfica de Ghini va començar amb un paper a Speed Cross (1979). Ha aparegut en nombroses pel·lícules al llarg de la seva carrera, incloent-hi La neve nel bicchiere (1984), Secrets Secrets (1984), Lethal Obsession (1987), Italia-Germania 4-3 (1990) on va interpretar Federico, i Living It Up (1994). També va interpretar Roberto Rossellini a Celluloide (1996) i va posar veu a Nicolas Cage a Via da Las Vegas . Va obtenir reconeixement internacional pel seu paper a La tregua (1997). La seva filmografia inclou aparicions a La bella vita (1994) de Paolo Virzì i Tea with Mussolini (1999), on va interpretar el seu pare, i un anunc publicitari d'Illycaffè dirigit per Francis Ford Coppola el 1999. La obra de Massimo Ghini va més enllà del cinema. Va protagonitzar com a Capità Felici a *Segreti segreti* (1984) i va interpretar Valenzani a *Compagni di scuola* (1988). Va retratar Angelo Roncalli, posteriorment el Papa Joan XXIII, a la minisèrie *Papa Giovanni - Ioannes XXIII* (2002), i Antonio Meucci en una pel·lícula televisiva sobre la invenció del telèfon l'any 2005. Va protagonitzar la sèrie *Raccontami* (2006-2008) i va participar en diverses pel·lícules de cinepanettone de Neri Parenti entre 2005 i 2010. L'any 2011, va guanyar el concurs de cant *Lasciami cantare!* i va protagonitzar l'obra musical *La Cage aux Folles*. Va presentar l'esdeveniment de llançament d'Agon Channel l'any 2014, i va aparèixer a *Non si ruba a casa dei ladri* (2016). Actualment, està programat per aparèixer a *Hotel Costiera* (2025) i més recentment va protagonitzar *The New Pope* (2020).
Un actor de cinema italià, còmic i presentador de televisió, Raimondo Vianello va néixer a Roma el 7 de maig de 1922. Va passar la seva joventut a Pula i va morir a Milà el 15 d'abril de 2010, als 87 anys, a causa d'una insuficiència renal. La seva carrera artística va abastar sisanta anys, establint-lo com un dels pares fundadors de la televisió italiana al costat de Mike Bongiorno i Corrado. Vianello va néixer a Roma però va passar dècades a Dalmacia abans de traslladar-se a Milà, on va viure i morir. La carrera de Vianello va començar a la fi dels anys 40, treballant inicialment al cinema com a actor còmic i guionista. Va servir breument com a oficial subaltern en els Bersaglieri durant la República Social Italiana, unint-se el 1943 als voltants dels 20-21 anys, i va ser capturat per tropes americanes durant la Segona Guerra Mundial. Va passar temps en un camp de presoners de guerra prop de Pisa, una experiència que podria haver influït en la seva decisió de dedicar-se a l'actuació en comptes d'una carrera militar o legal, com desitjaven els seus pares. Durant aquest període, va compartir el camp amb figures destacades del futur com Dario Fo, Enrico Maria Salerno i Walter Chiari. De 1954 a 1959, va co-presentar l'espectacle satíric Un due tre amb Ugo Tognazzi, un programa aturat el 1959 després d'un número sobre el president Giovanni Gronchi. Al llarg de la seva carrera, Vianello va aparèixer a 79 pel·lícules entre 1947 i 1968 i va presentar nombrosos programes de televisió. Aquests incloïen diversos programes de dissabte a RAI als anys 70, concursos com Zig Zag i Il gioco del 9 , i un programa esportiu d'entrevistes Pressing de 1991 a 1999. Vianello també va ser el presentador del Festival de la Cançó de Sanremo el 1998. Potser la seva obra més coneguda va ser la sitcom Casa Vianello , que el protagonitzava a ell i a la seva esposa, l'actriu Sandra Mondaini, a qui es va casar el 1962. L’espectacle es va emetre de 1988 a 2008 i es va transmetre per Canale 5 i posteriorment Rete 4, amb Vianello i Mondaini interpretant-se a si mateixos. La seva última aparició conjunta va ser en la pel·lícula televisiva Crociera Vianello el 2008.
Albània
1
Armènia
1
Argentina
24
Àustria
28
Austràlia
22
Azerbaidjan
1
Bèlgica
13
Bulgària
31
Benín
2
Bolívia
1
Brasil
12
Canadà
48
Suïssa
17
Xile
8
Camerun
1
Xina
7
Colòmbia
2
Txèquia
7
Alemanya
188
Dinamarca
17
República Dominicana
1
Algèria
2
Estònia
5
Egipte
4
Espanya
74
Finlàndia
15
França
211
Regne Unit
148
Ghana
3
Grècia
18
Guatemala
1
Hongria
7
Indonèsia
8
Irlanda
20
Israel
9
Índia
11
Iraq
3
Iran
6
Jamaica
1
Japó
35
Kenya
3
Corea del Sud
20
Kazakhstan
1
Líban
5
Letònia
1
Marroc
17
Myanmar (Birmània)
1
Malta
1
Malawi
2
Mèxic
28
Malàisia
7
Nigèria
19
Nicaragua
2
Països Baixos
2
Noruega
12
Nepal
3
Nova Zelanda
9
Perú
2
Filipines
35
Pakistan
7
Polònia
8
Portugal
7
Qatar
1
Romania
1
Sèrbia
3
Rússia
9
Aràbia Saudí
4
Suècia
101
Eslovènia
4
Eslovàquia
2
Tailàndia
2
Tunísia
4
Turquia
5
Taiwan
1
Ucraïna
1
Uganda
7
Estats Units
213
Uruguai
1
Uzbekistan
1
Vietnam
1
Sud-àfrica
2
Itàlia té una rica tradició de comèdia que abasta el teatre, el cinema, la televisió, les actuacions en directe i l'estand-up modern. Els còmedis italians han desenvolupat moltes formes diferents d'humor al llarg dels anys, des de la comèdia teatral i el cabaret fins a l'estand-up observacional, la sàtira i la comèdia d'esquetxos.
El directori de GiggleTime reuneix còmics italians, humoristes, actors còmiques, artistes i altres personalitats connectades amb la comèdia i l'entreteniment italià. Explora els perfils de dalt per descobrir còmiques de diferents generacions i saber més sobre les seves carreres i el seu treball.
La comèdia *stand-up* s'ha convertit en una part cada vegada més visible de la escena d'entreteniment italiana, amb intèrprets que apareixen en clubs de comèdia, teatres, espais culturals i festivals arreu del país.
Els còmic de peu de micròfon italians s'inspiren en una àmplia gamma de temes, incloent la vida quotidiana, les relacions, el treball, la família, la cultura i la societat contemporània. Alguns intèrprets se centren en la narració personal i l'humor observacional, mentre que d'altres utilitzen la sàtira, la ironia, personatges o formes de comèdia més experimentals.
Milà i Roma són centres importants per a l'espectacle en viu i la comèdia, mentre que els còmedis també actuen arreu de les ciutats i regions d'Itàlia. La creixença de les plataformes digitals ha donat als artistes emergents maneres addicionals de construir un públic més enllà del circuit de comèdia tradicional.
El cabaret té un lloc important en la comèdia italiana, connectant l'espectacle en viu amb la música, el teatre, la sàtira i l'humor. El cabaret italià ha produït intèrprets i grups de comèdia que han arribat al públic tant a través d'espectacles en directe com per televisió.
La tradició de la comèdia teatral del país també continua influint en els intèrprets moderns. Els còmedis italians poden combinar material guionitzat, personatges, comèdia física, improvisació i interacció amb el públic en comptes de dependre exclusivament del format tradicional de monòleg.
Aquesta mescla d'estils teatrals i contemporanis ofereix a la comèdia italiana una àmplia gamma de registres i formats d'actuació.
El cinema i la televisió han tingut un paper important en la presentació de còmedis italians a públics més amplis. Itàlia té una llarga història de pel·lícules de comèdia i actors còmiques, amb intèrprets que sovint passen entre l'escenari, la televisió i el cinema.
La televisió italiana també ha presentat programes d'esquetxos, programes de varietats, sèries de comèdia i formats d'entreteniment que han ajudat a llançar i popularitzar els còmedis. Alguns intèrprets són coneguts principalment com a actors, mentre que d'altres han combinat la comèdia amb l'escriptura, la direcció, la presentació o la producció.
La connexió entre la comèdia italiana i el cinema és especialment forta, amb actuacions còmiques que formen una part important de la tradició cinematogràfica del país.
La escena de la comèdia italiana continua canviant a mesura que els artistes més nous experimenten amb diferents formats i maneres d'arribar al públic.
Al costat dels clubs de comèdia i els teatres, els còmic/es ara utilitzen podcasts, YouTube, xarxes socials i plataformes de streaming per publicar esbossos, fragments de comèdia improvisada i altres materials originals. Aquestes plataformes han fet possible que els còmic/es italians emergents desenvolupin audiències de manera independent i arribin a espectadors més enllà de la seva zona local.
La comèdia tradicional i els formats digitals més nous conviuen ara, creant oportunitats per a una àmplia varietat d'intèrprets i estils.
Busques comediants italians, comediants de stand-up italians o artistes humorístics d'Itàlia? Explora el directori de GiggleTime a la part superior per descobrir comediants i personalitats còmiques de diferents àrees de l'entreteniment italià.
Utilitza la funció de cerca per trobar un còmic específic o explora els perfils per descobrir noms nous. Els perfils individuals poden incloure informació biogràfica, detalls de la carrera, actuacions, fotografies i altres fets interessants.
Sigui que t'interessi la comèdia *stand-up* italiana, el cabaret italià, els actors còmic, els humoristes de televisió italiana o els comediants italians famosos, GiggleTime facilita descobrir les persones darrere de l'humor italià.
El directori continua creixent a mesura que s'hi afegeixen nous còmedis i personalitats còmiques italianes.
