Directori global de talent

Còmics de Itàlia

El directori de còmics de Itàlia — perfils, biografies, fotos i enllaços socials de còmics de Itàlia.

136 còmics

Alessandro Haber

Alessandro Haber, nascut a Bolonya el 19 de gener de 1947, és un actor, director de cinema i cantant italià. El seu origen familiar és divers; el seu pare era romanès d'origen jueu, i la seva mare era italiana (catòlica). Va passar gran part de la seva infància a Israel abans de tornar a Bolonya als nou anys, on va començar a perseguir el seu somni d'actuar. Haber va debutar al cinema el 1967 amb un paper a *La Cina è vicina* de Marco Bellocchio, per aparèixer posteriorment en pel·lícules dirigides per Taviani, Fellini, Bertolucci i Damiani. La carrera d'Haber abasta tant papers dramàtics com còmic. Va tenir un paper principal a *Regal de Nadal* de Pupi Avati el 1983, que va resultar ser un punt d'inflexió per a ell. Va aparèixer en nombroses produccions teatrals incloent *Orgia*, *Woyzeck*, *El misantrop*, *Uncle Vanya*, *Dialogo* i *Servidor de dos mestres*. El 2006, va començar a fer gira per teatres amb *Tango d'amor i de ganivets*, basat en un text de Jorge Luis Borges i amb música d'Ástor Piazzolla. També ha aparegut en pel·lícules com *Sotto il segno dello scorpione* (1969), *L'amante dell'Orsa Maggiore* (1971) i *Amici miei - Atto IIº* (1982). Haber va dirigir la seva única pel·lícula, *Scacco pazzo*, el 2003, basada en una obra de teatre de Vittorio Franceschi. Al llarg de la seva carrera, Alessandro Haber ha rebut un reconeixement significatiu. Ha estat guardonat amb tres premis Nastro d'Argento, inclòs un el 1994 per la seva interpretació a *La vera vita di Antonio H*, i un premi David di Donatello. També va rebre el Premi Gassman el 2006 per la seva interpretació de l'oncle Vanya i un Premi IDI. Haber ha publicat tres àlbums: *Haberrante* (1995), *Qualcosa da dichiarare* (1999) i *Il sogno di un uomo* (2003), amb "La valigia dell'attore" escrita per Francesco De Gregori convertint-se en el seu senzill més exitós. Actualment, participa en la revista 'Divertiamoci a Teatro', que està en la seva 27a edició al Teatre Nuovo de Verona, i interpretarà *VOLEVO ESSERE MARLON BRANDO* del 2 al 5 de desembre de 2025. La revista explora temes com l'amistat, les relacions, els llaços familiars i les vulnerabilitats personals, i inclou trobades amb els actors seguides d'un brindis.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Christian De Siica

Christian De Siica és un artista italià que toca els rols de l'actor, comediat, cantant, presència, director, màquina de pantalla i televisió.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Ciccio Ingrassia

Francesco Ingrassia, conegut professionalment com Ciccio Ingrassia, va ser un actor, còmic, director, guionista, presentador de televisió i cantant italià. Nascut a Palerm, Sicília, el 5 d’octubre de 1922, al barri d’El Capo al carrer Sant Gregori, va abandonar l'escola després de dos mesos per ajudar els seus pares, Pietro Ingrassia (albañil) i Nunzia Motta (dona de casa). La seva vida primerenca va incloure diversos treballs com a barber, fuster, sabater i botiguer de salchichó. A partir de 1938, va començar a fer imitacions de Totò en cerimònies privades, demostrant una inclinació cap a l'humor des de jove. La carrera d'Ingrassia va començar als anys 50, inicialment amb el Trio Sgambetta el 1944 al costat d'Enzo Andronico i Mimì Ciampolo. Va formar equip amb Franco Franchi a finals dels anys 50, i la seva col·laboració es va consolidar amb *Appuntamento ad Ischia* (Cita a Ischia) el 1960. El duo, conegut com a Franco e Ciccio, va guanyar ràpidament popularitat, heretant l'herència de l'avanspettacolo, els espectacles de varietats i Totò, convertint-se en el duo còmic preferit del Sud d'Itàlia. Van aparèixer en nombroses pel·lícules, amb Franco e Ciccio protagonitzant més de 100 pel·lícules entre els anys 60 i 80, estrenant de vuit a deu pel·lícules per any com a duo. Ingrassia era sovint considerat la cara 'sèria' del duo còmic mentre Franchi interpretava el pagès. La obra de Ciccio Ingrassia abarcava diversos mitjans. La seva carrera va guanyar un impuls significatiu en la dècada de 1960, i sovint apareixia amb Franco Franchi. Goldfoot & the Girl Bombs (1966), Don Chisciotte e Sancio Panza (1969), Due Gattoni a Nove Code... e Mezza ad Amsterdam (1971), I Due Figli di Trinita (1971) i Amarcord (1973), que va rebre una qualificació del 88% a Rotten Tomatoes. També va dirigir pel·lícules, incloent 'Billing Order'. Al llarg de la seva carrera, Ingrassia va ser nominat per a diversos premis, rebent una nominació als Nastri d'argento el 1974 per Amarcord, guanyant-ne un el 1976 per Todo modo, i obtenint una nominació al Ciak d'oro el 1988 per Domani accadrà. Va guanyar un David di Donatello el 1991 per Condominio. Ciccio Ingrassia va morir a Roma el 28 d’abril de 2003, als 79 anys, després de patir malalties respiratòries durant els dos anys anteriors.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Franco Franchi

Franco Franchi, nascut Francesco Benenato a Palerm, Sicília, el 18 de setembre de 1928, va ser un actor, còmic i cantant italià. Va morir a Roma el 9 de desembre de 1992. Nascut com el quart de dinou fills en una família humil, va viure una infància difícil, incloent períodes de treball itinerant després de completar només tres cursos escolars. Aquestes experiències van incloure treballar com a fabricant d'icones, ajudant de pastisseria i porter d'estació, i breument fent d'anunciant als carrers tocant el timbal amb elements còmiques. Franchi va començar la seva carrera als anys 50, unint-se al grup de Salvatore Polara 'Gli Striscianti' el 1948. Imitava figures famoses com Totò, Mussolini i Hitler, demostrant un talent còmic primerenc. Va debutar al Teatro Golden de Palerm el 1950. La seva carrera va guanyar un impuls significatiu als anys 60 després que Domenico Modugno el descobrís i el portés a la llum dels focus. Va formar parella amb Ciccio Ingrassia, creant un duo còmic conegut com Franco e Ciccio, que es va convertir en una part definidora de la seva vida professional. Van començar les seves carreres actuant en teatres sicilians. L'humor del duo, que anomenaven ‘comicità sottoproletaria’, se centrava en imitacions satíriques de pel·lícules tant italianes com estrangeres; exemples inclouen *Guerra fredda a Miami* (1966), amb Buster Keaton, i *L'últim tango a Zagarol* (1973), una versió humorística de *L'últim tango a París*. Van assolir una popularitat significativa, amb les seves pel·lícules representant aproximadament el 10% dels ingressos del cinema italià entre 1961 i 1970. Franco Franchi va guanyar un premi Telegatto com a millor programa de varietats el 1984 per *Bene, bravi, bis*, i va aparèixer freqüentment a la televisió, incloses emissions com *Patatrac* (1981-1982) i *Canzonissima*. Malgrat la indiferència crítica, Franco Franchi va ser un dels actors còmiques més populars del cinema italià durant els anys seixanta.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Gino Bramieri

Gino Bramieri, nascut Luigi Bramieri el 20 de juny de 1928 a Milà, Itàlia, va ser un humorista i actor italià. Els seus pares eren Angelo Bramieri, fuster, i Giulia Botturi. Va créixer en un edifici d'apartaments obrers al barri de Brera de Milà. El viatge artístic de Bramieri va començar a finals de 1943 amb un debut amateur en un espectacle benèfic a Rovellasca. La seva primera aparició teatral amb diàlegs orals va ser el 27 de setembre de 1944, al Teatro Augusteo de Milà. El 1949, va començar la seva trajectòria professional com a membre de la companyia de revista d'Erminio Macario, cosa que va portar al seu primer treball remunerat amb el trio Brabito al Teatro Anteo. Ràpidament va guanyar experiència col·laborant amb destacats còmic italians com Totò, Peppino De Filippo i Aldo Fabrizi. El sobrenom 'Il Re della barzelletta' ('el Rei de les brometes') reflectia la seva aproximació còmica, caracteritzada per la narració d'anècdotes humorístiques, freqüentment entregades ràpidament i amb qualitats surrealistes. Va obtenir un títol en comptabilitat a través de classes nocturnes. Durant les dècades de 1960 i 1970, Bramieri va assolir un èxit significatiu a la televisió, apareixent en programes com *Tigre contro tigre*, *Il signore ha suonato?* i *E noi qui*. Va presentar el seu propi programa, el *G.B. Show*, de 1982 a 1988. També va protagonitzar anuncis populars de Carosello per a Moplen, convertint-se en conegut per la frase 'e mÃ³ e mÃ³ Moplen'. Va aparèixer en aproximadament trenta pel·lícules i va dirigir *Ride bene... chi ride ultimo*. Bramieri va rebre els sobrenoms d'"il Gino nazionale" i "Re della barzelletta". Va compilar les seves brometes en una sèrie de llibres, incloent *50 chili fa*, inspirat per la seva pèrdua de pes. El càncer pancreàtic li va arrebatar la vida a Bramieri el 18 de juny de 1996, als 67 anys; posteriorment, va ser traslladat al Cementiri Monumental de Milà. Carrers i avingudes han estat rebatejats en el seu honor a Milà i Roma.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Mario Marenco

Mario Marenco, nascut el 9 de setembre de 1933 a Foggia, va ser una figura italiana coneguda per les seves diverses aptituds. Va ser un humorista, escriptor d'humor, actor, autor de televisió, arquitecte i dissenyador. Després de graduar-se en arquitectura a la Universitat de Nàpols el 1957, va seguir estudis addicionals amb beques de recerca a Estocolm i Chicago. Aquesta estada a Estocolm va influir significativament en el seu enfocament al disseny. La carrera de Marenco abarcava tant camps creatius com tècnics, demostrant una notable amplitud d'habilitats. La vida professional de Marenco va incloure la fundació de l'estudi DEGW d'arquitectura i disseny a Roma el 1960. Va dissenyar peces com la làmpada d'alumini Cynthia el 1960 i el sofà Marenco el 1970. El seu treball arquitectònic també es va estendre a la col·laboració amb fabricants de cotxes italians en el disseny dels seus estands d'exposició. Com a humorista i personalitat de ràdio, va guanyar popularitat a través del programa de ràdio Alto gradimento , escrit amb Giorgio Bracardi, que es va estrenar el 1970. Va crear i interpretar personatges memorables com el Coronel Buttiglione, Sgarambona, Riccardino i Raimundo Navarro, sovint col·laborant amb Renzo Arbore i Gianni Boncompagni en diversos programes de televisió. Va aparèixer a programes com Odeon i L'uovo e il cubo , i posteriorment va participar en espectacles com Sotto le stelle i Indietro tutta! . Al llarg de la seva carrera, Marenco va continuar contribuint al món de l'espectacle italià. Del 2006 al 2008, va actuar amb Nicola Vicidomini, i el 2013 va protagonitzar l'obra teatral A Rotta di Collo . Va ser una presència habitual a Meno Male che c'è Radio 2 del 2011 al 2014. Marenco va treballar de forma esporàdica en cinema, fins i tot fent una audició per a La città delle donne de Federico Fellini. Va escriure llibres humorístics per a Rizzoli, incloent-hi Lo scarafo nella brodazza . Mario Marenco va morir el 17 de març de 2019, a la Policlínica Gemelli de Roma, als 85 anys. La seva mort va marcar el final d'una carrera polifacètica que abastava l'arquitectura, el disseny i l'espectacle.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Massimo Lopez

Massimo López va néixer l'11 de gener de 1952 a Ascoli Piceno. Els seus pares, Aldo López i Gigliola Tagliaferri, eren originaris de Nàpols però treballaven temporalment a Ascoli Piceno al moment del seu naixement. La família es va traslladar a Roma quan ell tenia onze anys. Té quatre germans, incloent Giorgio, Marcello, Stefano i Alessandro, que actua com el seu agent i productor. Gabriele i Andrea López, que són actors de doblatge, tenen a Massimo López com a oncle. Lopez va començar la seva carrera a l'escena el 1975, debutant en 'Il fu Mattia Pascal' al costat de Giorgio Albertazzi i Lina Volonghi. Es va formar a l'Escola del Teatro Stabile di Genova. El 1980, va iniciar una carrera com a actor de doblatge, fent la veu inicialment de Robin Williams a la pel·lícula Popeye . Un punt d'inflexió important va arribar el 1982 quan va cofundar el grup de comèdia Il Trio amb Anna Marchesini i Tullio Solenghi. El trio va obtenir primer reconeixement amb l'emissió de ràdio Hellzapoppin a Rai Radio 2. Posteriorment, van aparèixer en programes de televisió com a Domenica in i Fantastico al llarg de la meitat dels anys 80, obtenint el premi 'Revelació de l'Any' el 1985/1986 pel seu treball a Domenica in . El Trio va participar en tres edicions del Festival de Cançó de Sanremo entre 1986 i 1989. El Trio va assolir un notable èxit el 1990 amb una paròdia de *I promessi sposi* d’Alessandro Manzoni, que es va emetre en cinc episodis a Rai 1. El grup es va dissoldre el 1994, permetent als seus membres emprendre projectes en solitari. La obra de Lopez durant aquest període inclou aparicions a *The Bold and the Beautiful* el 1998 i la co-presentació de *Striscia la notizia* amb Tullio Solenghi el 2005. De 2005 a 2011, va interpretar l’espectacle en solitari *Ciao Frankie*, dirigit pel seu germà Giorgio Lopez. Lopez ha doblat veus per a actors com Robin Williams, Mike Myers i Stephen Fry. Ha estat la veu italiana de Homer Simpson des del 2013, i també va doblar Stephen Fry a *El Hobbit* (2013). El setembre de 2020, va publicar la seva autobiografia, 'Stai attento alle nuvole'. Va participar a 'Il cantante mascherato' el 2023, quedant tercer. Actualment, Massimo Lopez col·labora amb Tullio Solenghi en un nou espectacle anomenat “Massimo Lopez e Tullio Solenghi Show,” dirigit per Giorgio Cappozzo i amb acompanyament musical de la Jazz Company de Gabriele Comeglio, produït per International Music and Arts. L’espectacle, titulat “Dove eravamo rimasti,” incorpora elements d''avanspettacolo' i pretén entretenir i evocar emocions, estructurat com una conversa entre amics.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Maurizio Crozza

Maurizio Crozza és un còmic italià, actor i presentador de televisió. Nascut a Gènova el 5 de desembre de 1959, es va créixer al barri de Borgoratti i és el fill major de quatre germans. Va estudiar actuació al Teatro Stabile di Genova, on es va graduar el 1983. Al principi de la seva carrera, Crozza va treballar amb directors de teatre clàssic com Egisto Marcucci, William Gaskill i Marco Sciaccaluga. El 1983, va formar el grup de cabaret genovès Broncoviz, que incloïa Ugo Dighero, Marcello Cesena, Mauro Pirovano i Carla Signoris. La carrera de Crozza inclou aparicions en diversos programes de televisió, com ara Avanzi , Tunnel i Hollywood Party amb Broncoviz. Va guanyar reconeixement com a imitador al programa de Mediaset Mai dire Gol del 1996 al 2000, col·laborant amb la Gialappa's Band. La seva filmografia inclou papers a L'angelo con la pistola (1992), Ci sarà un giorno (Il giovane Pertini) (1993, estrenada el 2010), Peggio di così si muore (1995) i Tutti gli uomini del deficiente (1999). També va aparèixer a Quelli che... il Calcio del 2001 al 2004, La grande notte del lunedì sera , Stasera pago io... in euro (2002), i va actuar al Festival de la Cançó de Sanremo el 2003. En Crozza va presentar el seu propi programa a La7, *Crozza Italia*, a partir d’abril de 2006. També va cobrir *Ballarò* del 2007 al 2014 i va presentar *Crozza Alive* a partir de juny de 2010, així com *Italialand* a partir de maig de 2011. Va aparèixer a *Che tempo che fa* al maig de 2011, marcant la seva única entrevista televisiva coneguda. Va presentar *Crozza nel Paese delle Meraviglie* del 2012 al 2013 i va participar als Festivals de Cançó de Sanremo de 2013 i 2014. A l’octubre de 2013, Urbano Cairo va renovar el contracte de Crozza amb La7 per tres anys. Va passar al canal de televisió Nove a partir de l’1 de gener de 2017 i va aparèixer al Festival de Cançó de Sanremo de 2017 fent-se passar per Antonio Razzi. El seu programa actual és *Fratelli di Crozza*, que es va estrenar a Nove al març de 2017. Els comentaristes italians han elogiat i criticat tant la seva obra; va enfrontar-se a crítiques el 2006 per la sàtira del Papa Benet XVI i el 2013 per la sàtira de Silvio Berlusconi al Festival de Cançó de Sanremo.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Maurizio Mattioli

Maurizio Mattioli és un actor, còmic i actor de doblatge italià. Va començar la seva carrera el 1973 amb una aparició al programa de varietats de la RAI *Dove sta Zazà*. Al llarg de la seva carrera, ha aparegut en aproximadament 90 pel·lícules, començant amb papers secundaris als anys 70 i evolucionant cap a un actor caracteritzat reconegut al cinema italià. Sovint interpreta personatges d'un romà rústic i maleducat de la perifèria, i més recentment, personatges de "cafoons" recentment enriquits. Mattioli encara està viu. El recorregut còmic de Mattioli inclou una participació significativa en produccions teatrals. Va ser membre de la companyia teatral ‘Il Bagaglino’ des dels anys 70 fins a principis dels anys 90. Va aparèixer a l'obra *Un paio d'ali* el 1997 i *Rugantino* el 1998, participant en tres edicions consecutives de *Rugantino* a partir del 1998. El seu treball televisiu inclou interpretar Alberto Dominici durant les quatre temporades de *Un ciclone in famiglia*, i retratar Augusto Cesaroni a la primera, cinquena i sisena temporada de *I Cesaroni*. També va protagonitzar la sitcom italiana 'Stazione di servizio', que es va estrenar el 6 de febrer de 1989, i va col·laborar amb Paolo Bonolis en dibuixos còmiques, incloent-ne un del programa ‘Beato tra le donne’ el 1994. Una seqüència amb Mattioli i Bonolis es va emetre a TecheTecheTè el 20 de juliol de 2013. A banda d'actuar, Mattioli té una prolífica carrera com a actor de doblatge. Ha posat veu a nombrosos personatges en dibuixos animats i pel·lícules, incloent-hi papers a *Z la formica* i *La gang del bosco*, i ha proporcionat la veu per a programes com *I segreti di Twin Peaks* (1990-1991) i *Sister Act - Una svitata in abito da suora* (1992). També va posar veu a Dog Chapman a la sèrie *Dog the Bounty Hunter* a partir del 2007. Mattioli va rebre nominacions al Nastro d'Argento com a millor actor secundari el 2003 per *Sunday Lunch* i de nou el 2011 per *The Immature*. El 2010, va publicar un CD anomenat *Un po' Roma e un po' no*, amb 13 cançons. Les seves aparicions més recents inclouen la pel·lícula *A mano disarmata* el 2019 i el docufilm *Alberto Sordi secret* el 2024. Al maig del 2024, va participar en un acte d'homenatge a Franco Califano. Recentment, s'ha sotmès a una operació per resoldre un greu problema d'esquena, compartint actualitzacions mitjançant vídeos a les xarxes socials i expressant gratitud pel suport dels amics i companys.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Maurizio Milani

L'intèrprete italià Maurizio Milani, el nom real del qual és Carlo Barcellesi, va néixer el 20 de maig de 1961. És originari de Codogno, un poble a la província de Lodi, on resideix la seva família. De l'Istituto Tecnico Agrario Statale Tosi de Codogno, va obtenir tant un títol en agricultura com un diploma com a perit agrícola. Abans de dedicar-se a la comèdia, va treballar breument com a representant d'entitats públiques als 22 anys. Milani va començar la seva carrera com a humorista al Zelig Cabaret de Milà el 1987, i va començar a aparèixer a la televisió a mitjans dels anys 80. La seva personalitat còmica representa un home cínic que ha tingut moltes feines i sovint és deshonest, caracteritzat per la ironia. Va guanyar reconeixement per aquest personatge a partir de 1992 al programa de televisió *Su la testa!*, presentat per Paolo Rossi. Al llarg de la seva carrera, ha actuat en nombrosos espectacles teatrals, incloent *Un uomo da badile* (1992), *Piacenza* (1993) i *Animale da fosso* (1995). Va ser un convidat habitual al programa de Rai 3 'Che tempo che fa' del 2003 al 2008. La obra de Maurizio Milani va més enllà del monòleg; també és autor i periodista publicat. Entre les seves obres satíriques publicades hi ha els llibres *Un uomo da badile* (1996) i *Del perché l'economia africana non è mai decollata* (2007). L’any 2003 va veure la publicació de *La donna quando non capisce s'innamora*, i la seva publicació més recent, *Party all'obitorio*, va aparèixer el 2024. Ha rebut reconeixement pel seu treball, guanyant el premi Satira Politica Forte Dei Marmi el 2005. A l’abril del 2024, continua actuant i escrivint, apareixent com a convidat recurrent a Propaganda Live i mantenint una presència en els mitjans italians.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Mauro Pirovano

Mauro Pirovano és un actor, còmic i intèrpret teatral italià nascut a Gènova el 2 d'abril de 1956. A data d'ara, té 70 anys i és del signe zodiacal d'Aries. Va començar la seva carrera després de graduar-se a l'escola del Teatro Stabile di Genova el 1980. Ha passat una part important de la seva vida professional dedicat al teatre, inicialment al Stabile, després a Emilia Romagna Teatro (Ater) i posteriorment al Teatro dell'Archivolto. El 1986, Pirovano va començar a col·laborar amb Maurizio Crozza, Ugo Dighero, Marcello Cesena i Carla Signoris. Juntament, van fundar el grup de comèdia Broncoviz el 1989, especialitzant-se en sàtira i paròdia. Broncoviz va obtenir un reconeixement més ampli a través de participacions en programes de televisió com Avanzi , Tunnel i Hollywood Party , i també va aparèixer a la pel·lícula Peggio di così si muore . La seva filmografia inclou papers en nombroses sèries de televisió, com Don Matteo , on va interpretar el secretari del bisbe, i Un medico in famiglia del 1998 al 2000 com el Dr. Giorgi. També ha aparegut a Compagni di scuola , Un posto tranquillo , Il mammo , Arrivano i Rossi , i I Gambardella , i 7 vite . La obra de Pirovano abasta una àmplia gamma de projectes. Va participar en *Italialand* de Maurizio Crozza el 2011, contribuint a un esbós inspirat en *El Padrí*. Des dels anys 2000, ha dirigit i produït representacions teatrals amb obres clàssiques en dialecte genovès, incloent *Hamlet* i *Romeu i Julieta*. Va rebre el Premi Marzari el 2004 i el Premi Govi el 2008, aquest últim reconeixent els seus monòlegs còmics i la seva capacitat per barrejar l'humor amb observacions de la història i la societat contemporània. També ha col·laborat artísticament amb el grup musical “I Liguriani” des del 2006, participant en espectacles com “La Guerra di Giromino” i dirigint produccions com “Vari(e)azioni Paganiniane” i “La Taverna dell’Onesto Peccato”. Actualment, està interpretant a *Pignasecca e Pignaverde* al març de 2024, fent el paper d'Alessandro, també conegut com a Pignaverde, un rol que emfatitza la importància de l'atenció al ritme més que no pas confiar únicament en el dialecte genovès.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Max Tortora

Massimiliano Tortora, conegut professionalment com a Max, és un actor, còmic i imitador italià. Nascut a Roma el 21 de gener de 1963, actualment té 63 anys i el signe zodiacal d'Aquari. És reconegut com un dels imitadors de televisió italians més apreciats. Tortora va començar la seva carrera a l'escenari als anys 80, treballant inicialment per a revistes de xafarderies com TeleFax, Dolce Casa i Scopritalia. Abans de dedicar-se a una carrera en el món de l'espectacle, es va graduar en arquitectura. El seu debut televisiu va tenir lloc el 2001 amb *Superconvenscion*, seguit de la seva edició posterior *Convenscion a colori*. Després va aparèixer en diversos programes, incloent *Stracult*, *Cocktail d’amore* i *Bulldozer* (2004-2005), on va popularitzar la frase 'dove vivevate?'. Durant aquest període, també va col·laborar amb Paolo Belli a *Sognando Las Vegas* i Roberto Andreucci a *Bulldozer Remix*. És ben conegut per les seves imitacions d'Alberto Sordi, Luciano Rispoli, Adriano Celentano, Franco Califano i Michele Santoro. Max Tortora va obtenir un reconeixement significatiu pel seu paper de mecànic Ezio a la sèrie de televisió *I Cesaroni* del 2006 al 2012. També va interpretar el copilot Max a *Piloti*, i va aparèixer en diverses pel·lícules *cinepanettoni* dirigides per Carlo Vanzina. El 2018, va protagonitzar com Giovanni Cucchi, pare de Stefano Cucchi, a *On My Skin*, que es va presentar al 75è Festival de Cinema de Venècia. També ha aparegut en pel·lícules com *Bad Tales* (2020), *Loro* (2018) i *Si vive una volta sola* (2020). Actualment, interpreta el avi Tom, un personatge bullició, a *The War of the Nonni*, una comèdia per a tota la família ambientada a Roma i als seus voltants. Està programat per unir-se al repartiment de la quinzena temporada de *Don Matteo* el 2026, i també apareixerà a la minisèrie *Doppio gioco* (2025) al costat d'Alessandra Mastronardi.

Veure el perfil