Directori global de talent

Directori de còmics

Explora perfils de còmics, resums biogràfics, país d'origen i enllaços oficials.

1801 còmics

Fransined

Fransined, nascut Francis Contandin l'21 d'octubre de 1914 a Marsella, França, va ser un humorista i cantant francès. Va morir a Marsella el 17 d'octubre de 2012. La seva família tenia forts llaços amb el món de l'espectacle; era el germà menor de l'actor Fernandel, nascut Fernand Joseph Désiré Contandin el 8 de maig de 1903, i oncle de Franck Fernandel. L'actuació dels seus pares es deia Les Sined, i Fransined va adoptar el pseudònim Fransined, combinant el seu nom de bateig amb el del grup de representació dels seus pares. Va passar gran part de la seva carrera actuant com a 'comique troupier', cosa que vol dir que va viatjar extensivament per actuar. La carrera de Fransined va abastar diverses formes d'entreteniment. Principalment actuava en cabarets i teatres musicals, i va fer nombroses aparicions en pel·lícules, sovint en papers secundaris o com a figurant. Com a cantant, interpretava cançons de Vincent Scotto, Bob Cary i Paul Lemel, juntament amb cançons populars del seu germà Fernandel. Entre 1966 i 1978, Fransined va publicar diversos discos, incloent un àlbum dedicat a la música de Fernandel. També va contribuir a la indústria publicitària a partir dels anys 60, apareixent en molts anuncis, amb la seva última aparició sent per l'aigua mineral La Salvetat el 2012. La comèdia de Fransined sovint presentava l'humor del sud de França, que es mostrava freqüentment en espectacles unipersonals. El 1972, va recuperar la cançó de Fernandel “Ne me dis plus tu” i la va interpretar a la televisió. Mentre que el seu germà Fernandel va assolir una fama àmplia gràcies al teatre popular, les operetes, els revistes musicals i, en particular, la sèrie de pel·lícules 'Don Camillo', Fransined va mantenir una presència constant en l'espectacle francès. Fernandel era conegut pels seus dents semblants a les d'un cavall i va aparèixer en pel·lícules com 'Vint mil llegües sota els mars' (1956) i 'Vacances a París' (1958), i fins i tot va protagonitzar anuncis de televisió britànics per a Dubonnet. La carrera de Fransined, encara que menys destacada que la del seu germà, va demostrar una dedicació a l'espectacle còmic francès al llarg de la seva vida.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

François Rollin

Nascut el 31 de maig de 1953 a Malo-les-Bains (actualment Dunkerque), François Maurice Rollin és conegut professionalment com a François Rollin i treballa com a actor, còmic, autor i guionista francès. Va graduar-se a l'escola de negocis ESSEC el 1975 i va començar la seva carrera com a periodista per Le Monde del 1976 al 1991. Durant aquest temps, va desenvolupar les seves habilitats humorístiques com a columnista en publicacions com 'Vu de gauche' i 'Fluide glacial,' perfeccionant una perspectiva única sobre l'actualitat. El viatge còmic de Rollin va començar amb col·laboracions en diversos mitjans de comunicació. Va formar part del grup de música burlesca Tchouk Tchouk Nougâh als anys 80 i va contribuir com a guionista a Merci Bernard entre 1982 i 1984. Va obtenir un reconeixement més ampli amb la sèrie de televisió Palace el 1988, on era un dels autors i va crear el popular personatge del ‘Professeur Rollin’. El personatge barreja l'humor surrealista i absurd amb la sàtira social, sovint presentat com un professor fantasiós i articulat en els seus espectacles en solitari. També va escriure per al programa de notícies satíric Les Guignols de l'info del 1989 al 1990. La obra de Rollin abarca diversos mitjans, incloent-hi cinema, televisió, literatura i teatre. Va aparèixer a Pendant ce temps nos deux héros el 1988, va actuar a Hirondelles de saucisson , que també va escriure, el 1990, i va protagonitzar Colères el 1996 i de nou el 2008. Va dirigir L'Envol du pingouin el 2000, el 2006 i el 2008, i ha escrit nombrosos llibres, incloent-hi J'ai réfléchi pour vous (2001), Les Grands Mots du professeur Rollin (2006), Les Belles Lettres du professeur Rollin (2007) i Sophie Mounicot, c'est mon tour! (2008). Va coautoritzar obres com Astier et Rollin posent les bases de la pensée moderne amb Alexandre Astier el 2009, i Epîtres amb Arnaud Joyet & Arnaud Tsamere el 2016. Va interpretar el Rei Loth a la sèrie Kaamelott . El Premi Raymond-Devos a la llengua francesa va ser atorgat a Rollin el 2009. Tot i que va deixar de fer espectacles en solitari el 2017, continua apareixent a emissores de ràdio com France Inter, Europe 2 i France Culture, i és un membre regular de 'Les Grosses Têtes' a RTL des del 2016. Recentment s'ha unit a l'espai de Matthieu Noël ‘Zoom Zoom Zen’ a France Inter i apareixerà regularment a 'La semaine de campagne' a partir de setembre de 2026.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Frédéric Volovitch

En Frédéric Volovitch és un cantant i humorista francès, nascut el 18 de maig de 1974 a Tours. Membre de Les Wriggles, un grup de llengua francesa que abasta cançó, teatre i comèdia musical, va obtenir reconeixement pels seus aportacions. Aquest grup es va originar l'any 1995 a l'ENSATT de París. Volovitch va formar part de l'alineació original de cinc membres des de 1995 fins al 2009. La participació de Volovitch amb Les Wriggles va començar el 1995 i es va prolongar a través de diversos àlbums, incloent-hi Justice avec des saucisses (1997), Les Wriggles partent en live (1999), Ah bah ouais mais bon (2002), Moi d'abord (2005) i Tant pis ! Tant mieux! (2007). El grup combinava textos humorístics, poètics, provocadors i tendres, presentant observacions realistes a través d’esbossos intercalats amb cançons, i portant sistemàticament uns bralles vermelles durant els concerts. Interactuaven amb el públic a través de bromes i interaccions, i les seves actuacions sovint exploraven una àmplia gamma de temes, des de la vida quotidiana fins a la crítica social. Cançons populars com "Poupine et Thierry" utilitzaven l’al·legoria per explorar conflictes culturals, mentre que "Délit de face, yes!" abordava el racisme. Després de la seva sortida de Les Wriggles el 2006, juntament amb Antoine Réjasse i Franck Zerbib, Volovitch va formar el duo Volo amb el seu germà petit Olivier Volovitch l'any 2001. Volo va publicar diversos àlbums, incloent-hi Bien Zarbos (2005), Jours Heureux (2007), Sans rire (2013), Chanson française (2017) i Avec son Frère (2020). Des de 2011, Volovitch ha fet un espectacle en solitari, inicialment anomenat Est ce qu'il y a des morts? , que combina cançó, humor i teatre musical. Els seus espectacles emfatitzen la interacció directa amb el públic, la precisió en la música i l’observació de la vida quotidiana, utilitzant la narració d’històries, la ironia i un gust per la narrativa. Està programat per publicar l'àlbum 'Mine de rien' el 2026 i actuar a Achères l'abril del 2027.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Félix Galipaux

Félix Galipaux, nascut Félix Martin a Bordeus el 12 de desembre de 1860, va ser un actor, dramaturg i humorista francès. Louise Fénélon-Galipaux el va identificar el 1866, després del que va rebre educació a Bordeus i París, aconseguint finalment un primer premi del Conservatori de París. Inicialment, va triar actuar al Théâtre du Palais-Royal en lloc de la Comédie-Française, per després traslladar-se al Théâtre de la Renaissance. Galipaux va morir a París el 7 de desembre de 1931 i està enterrat al cementiri de Père-Lachaise, marcat per un bust de bronze. La carrera còmica de Galipaux va ser extensa, abarcant aproximadament quaranta obres d'escena produïdes en teatres parisencs. La seva popularitat provenia dels seus monòlegs humorístics escènics, especialment 'Comunicació Telefònica' (1906), diversos dels quals es van conservar gràcies a enregistraments. També va col·laborar amb Henri Pagat sota el pseudònim conjunt Pagalipaux, i ell i Coquelin Cadet van popularitzar els actes de monòlegs de music hall als anys 80. El seu estil es basava en l'escriptura per generar rialles més que en trets físics o peculiaritats de la pronunciació. Va escriure diverses obres de teatre boulevardià, comèdies, dibuixos, monòlegs i fantasies, i va col·laborar amb columnes de diaris sota el pseudònim Félix Mayran. Més enllà del teatre, Galipaux s’aventurà al cinema primerenc, apareixent en obres de Ferdinand Zecca, Georges Méliès i Pathé Frères, incloent-hi ‘Un viatge aventurer en automòbil’ i primeres pel·lícules sonores franceses com ‘La carta’ i ‘Al telèfon’ (1905). Charles-Émile Reynaud el va filmar interpretant ‘El primer cigarro’ al voltant de 1896 o 1897. També va fer enregistraments de veu per a discos de gramòfon, i va protagonitzar pel·lícules com ‘Un senyor que té un tic’ (1911) i ‘Gorgibus et Sganarelle’ (1912), sent el seu últim paper cinematogràfic en ‘Lorena’ (1918). Se’l representa al costat de Gabrielle Réjane en una litografia de 1893 d’Henri de Toulouse-Lautrec. Galipaux també va escriure “Galipettes”, que incloïa escenes divertides amb Floridor, Cinguy, Dazincourt i Caméléon. Aquestes escenes tractaven d’un grup de teatre itinerant. Després d’això, a Galipaux se li va atorgar el títol d’Oficial de l’Instrucció Pública en l’Ordre de les Palmes Acadèmiques.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Gabriel de Lautrec

Gabriel de Lautrec, nascut a Béziers el 21 de febrer de 1867 i mort a París el 25 de juliol de 1938, va ser un escriptor, cronista, traductor i poeta francès. Un parent llunyà del pintor Henri de Toulouse-Lautrec, tot i que no tenien relacions properes, es presentava com un dandi amb un monicle i sovint entretenia la societat parisenca al voltant de l'any 1900 amb els seus comentaris enginyosos. Va obtenir un grau en literatura (licence ès Lettres) i, de 1889 a 1893, va ser company d'Alphonse Allais a Le Chat Noir, on va publicar els seus primers escrits en prosa. La carrera de Lautrec va començar a principis dels anys 90 quan es va traslladar a París i va començar a col·laborar en publicacions com *La Vie drôle*. Frequenta cafeteries literàries al Quartre del Llatí i va conèixer Alphonse Allais al cabaret Chat noir, convertint-se en deixeble d'Allais. La seva obra es caracteritza per l'humor i la fantasia, sovint connectades amb cercles parasciencífics i ocultistes. Una col·lecció de poemes en prosa, 'Poèmes en prose,' va ser publicada el 1898, obrint portes a la escena literària parisenca. Va organitzar un saló a Passy on es reunien figures notables com Jean Lorrain, Willy, Jean de Tinan, Alfred Jarry, Oscar Wilde i Paul Verlaine; era particularment proper a Paul Verlaine, fins al punt de vigilar el seu cos després de la seva mort. Entre 1890 i 1911, va afirmar haver publicat més de dues-centes històries curtes, cròniques i fantasies en diverses publicacions, incloent *Le Chat Noir*, *La Vie drôle*, *Le Rire*, *Fantasio*, *La Revue blanche*, *Le Sourire* i *Le Mercure de France*. Al llarg de la seva carrera, De Lautrec va traduir obres de Mark Twain, Havelock Ellis, Alfred Levin, Matthew Phipps Shiel i Oscar Wilde (en col·laboració amb Henry-D. Davray), sovint per a *Mercure de France*. També va cofundar *La Petite Semaine* el 1900 i l'Acadèmia de l’Humor el 1920 amb Curnonsky i Courteline. Va ensenyar llatí i grec a Marsella fins a la seva jubilació el 1929, tornant a París poc després. Va publicar la seva autobiografia, *Souvenirs des jours sans souci*, el 1938. Malgrat buscar reconeixement, incloent una candidatura a l'Acadèmia Francesa el 1923, va sentir-se decebut per no aconseguir reconeixement literari. Va rebre la Legió d’Honor el 1936 i va deixar enrere obres publicades com ara 'Poèmes en prose,' 'Les Roses noires,' 'Monsieur de Crac,' i *Souvenirs des jours sans souci*.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Ged Marlon

Ged Marlon, nascut Gérard Brunettini el 10 d'abril de 1954 a París, és un humorista i actor francès. Criat pels seus avis italians, inicialment va seguir una carrera esportiva, convertint-se en campió de França júnior de lluita grecoromana. La seva primera etapa professional va incloure compromisos amb Robert Hossein per interpretar un alabarder a 'Jeanne d'Arc' i 'Potemkine'. Marlon s'inspira en Keaton, Tati, Bunuel i Dalí, cosa evident en la seva aproximació còmica única. Va aparèixer a la pel·lícula Flic ou Voyou el 1979 i posteriorment va protagonitzar el curtmetratge Mambo-scratch el 1983. Durant els anys 80, Ged Marlon va continuar ampliant el seu currículum actoral, apareixent en pel·lícules de directors com Bertrand Tavernier ( Autour de minuit el 1986), Claude Lelouch ( Viva la vie el 1984) i Gérard Oury. També va actuar a Games al Théâtre Fontaine el 1984 i va protagonitzar L'Embarras du soi , que va escriure i dirigir al Théâtre Montparnasse el 2010. Una col·laboració amb Farid Chopel va donar lloc a l'èxit de 'Aviateurs' el 1980. Sovint interpreta el francés mitjà, calb i amb bigotis, barrejant l'absurd amb la finor en les seves interpretacions. El treball teatral de Marlon inclou espectacles en solitari dirigits per Jean-Michel Ribes al Théâtre du Splendid el 1989 i Un simple froncement de sourcil , que es va estrenar al Théâtre du Rond-Point el 2002, inaugurant la sala Roland Topor. Els seus espectacles sovint exploren preguntes filosòfiques i pràctiques, fent comparacions amb Raymond Devos. La interpretació gestual és essencial, amb el seu cos que sovint substitueix les paraules; prefereix "el no dit" a "l'exagerat". Ha actuat en obres com 'Brèves de comptoir', i obres de Labiche, Courteline i Feydeau. També va presentar l'espectacle en solitari 'Ged Marlon / Solo' al Théâtre du Petit Montparnasse, que es va estrenar el 28 d'agost de 2008, explorant temes d'amor decebut amb tres personatges a la recerca de la felicitat. Ged Marlon està actualment dirigint un film titulat Les Talents d'Achille , programat per estrenar-se el 2025.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Gil Alma

Nascut 2 de setembre de 1979 a Monteuil (Seine-Sainant- Denis), Gilles Bongibult, conegut com a escenari Gil Alma, treballava a França com a actor, humorista i productor.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Gilles Benizio

Gilles Benizio és un humorista francès, nascut l'1 de juny de 1957 a Villerupt, Meurthe-et-Moselle. És d'origen italià i el 1 de juny de 2024 farà 67 anys. Va estudiar teatre a la Universitat de Censier a París, on va conèixer la seva futura esposa, Corinne Benizio, l'any 1982. Es van casar el 1985 i tenen dos fills, Elisa i Raphaël. Benizio és conegut principalment com a la meitat del duo còmic Shirley et Dino, format amb Corinne Benizio el 1988. Els personatges de Shirley i Dino van ser creats durant un taller d'improvisació amb Ariane Mnouchkine, qui va ajudar a llançar les seves carreres. El seu estil còmic implica una dinàmica on Dino es burla de Shirley per entretenir al públic; Dino es caracteritza per la seva herència italiana, sovint incorporant cançons italianes a les actuacions, mentre que Shirley és retratada com un personatge naïu que intenta explicar històries que Dino interromp constantment. Les seves actuacions solen incloure històries sobre pallassos ingènus. Van debutar a l'escenari el 1985 com a 'Achilles Tonic' i van estrenar el seu primer espectacle temàtic de music-hall al Festival Off d'Avinyó el 1988. Shirley i Dino van obtenir un reconeixement més ampli a través de les seves aparicions en els programes de televisió de Patrick Sébastien, especialment 'Le Plus Grand Cabaret du monde' del 2001 al 2004. Van rebre el premi Molière al millor espectacle d’esquetxos pel seu espectacle 'Le Duo' l’any 2003. El seu DVD 'À Marigny' va vendre més d’un milió de còpies i la seva pel·lícula 'Cabaret Paradis', estrenada el 2006, va atreure a 200.000 espectadors. El duo ha evolucionat de la comèdia a la direcció d’òperes, escenificant òperes barroques com 'Don Quichotte chez la Duchesse' l’any 2015 i 'Platée' el 2022, i més recentment 'Turandot' a Grenoble el 31 de març de 2023. Actualment resideixen a la regió de l’Ardecha.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Guy Bedos

Guy Bedos, nascut el 15 de juny de 1934 a Alger, Algèria, i mort el 28 de maig de 2020 a París. Era un artista polifacètic, identificat com a *Pied-Noir*, terme per a les persones franceses a Algèria, i conegut pel seu treball com a guionista, humorista i actor. Nascut mentre Algèria era un departament francès, la seva família incloïa Alfred Bedos, el seu pare que treballava com a visitador de salut, i Hildeberte Verdier, la seva mare. La seva infància es va caracteritzar per la inestabilitat, amb trasllats entre cases i internats, incloent un institut catòlic a Bone i el liceu Bugeaud a Alger. La carrera de Bedos va començar a principis dels anys 50 com a part del grup de còmiques 'Bande du Conservatoire'. Va arribar a París amb la seva família al juny de 1949 i va fer la seva primera aparició cinematogràfica a *Futures Vedettes* el 1954. Per evitar el servei militar durant la Guerra d'Algèria, va organitzar una vaga de fam i va ser declarat mentalment no apte. Va debutar al music hall Bobino el 1965 al costat de Barbara, i posteriorment va col·laborar amb Michel Boujenah i Smaïn a *Coup de soleil à l'Olympia*. Bedos també va escenificar obres de teatre com ‘Arlequin poli par l’amour’ als setze anys i mig. Bedos és recordat especialment pel seu paper recurrent com a Simon, un metge, a *Un éléphant ça trompe énormément* (1976) i *Nous irons tous au paradis* (1977), aquesta darrera de la qual va obtenir un reconeixement significatiu. També va aparèixer a *Les Aventures de Bidibi et Banban*, fent d'en Bidibi, i va contribuir al setmanari satíric *Siné Hebdo*, donant suport a Siné després que el destituïssin de *Charlie Hebdo*. Políticament, va donar suport a François Mitterrand i es va traslladar a Hénin-Beaumont el 2012 per donar suport a Jean-Luc Mélenchon. Cap al final de la seva vida, li van diagnosticar la malaltia d'Alzheimer.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Gérald Dahan

Gérald Dahan, nascut Gérald Berthelot el 17 de maig de 1973 a Cognac, França, és un humorista, imitador, presentador de ràdio i actor francès. Va començar a demostrar el seu talent per la imitació als quatre anys. Els seus pares eren comerciants, i un d'ells va estudiar dret francès. Va adoptar el nom artístic Gérald Dahan al voltant dels setze anys, inspirat en la seva tieta materna difunta Émilie Dahan, i es va traslladar a París per perseguir una carrera en l'espectacle. La carrera primerenca de Dahan inclou guanyar el títol de "Jove Imitador de França" als dotze anys a Angoulême, i rebre el premi "Millor Jove Còmico de l'Any" a Bobino el 1992. De 1993 a 1998, va proporcionar moltes de les veus masculines per a titelles a la sèrie infantil de televisió *Les Minikeums* a France 3. També va participar en l'emissió de ràdio de Laurent Ruquier, *Rien à cirer*, a France Inter de 1993 al 2000 i va aparèixer en programes de televisió com *Vivement dimanche* amb la seva companyia "Les 6 Clones" entre 1998 i 1999. És un especialista en imitació i bromes telefòniques, creant escenaris creïbles a través de les seves transformacions vocals. Al llarg de la seva carrera, Dahan ha actuat en nombrosos espectacles teatrals, incloent-hi L’imposteur , Érection Présidentielle , Sarkoland i Gérald Dahan tombe les masques . Va crear i presentar el seu propi programa de televisió, Les missions de Gérald Dahan , a France 3 el 2006. La seva col·laboració amb Rire et Chansons va ser coneguda pels seus programes de broma telefònica dirigits a figures com Jean-Pierre Raffarin, Adrien Zeller i Zinedine Zidane. Ha aparegut a la pel·lícula La Boîte (2001) i al telefilm La famille Zappon (2005). El 2026, va estrenar 'J'imite donc je suis,' amb unes cinquanta imitacions i actuacions de piano. Actualment, interpreta un espectacle teatral en solitari sobre Molière, titulat 'Il était une voix… Molière!', que es va estrenar el 29 de març i continua el 2027, representant figures com Emmanuel Macron com a Alceste i Nicolas Sarkozy com a Molière.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Jackie Berroyer

Jackie Berroyer és un actor, còmic, escriptor i periodista francès, nascut el 24 de maig de 1946 a Reims. Va passar la infància al barri de Maison-Blanche de Reims, on el seu pare treballava com a paleta i la seva mare era una dona de casa. Després de perseguir inicialment una carrera com a dissenyador industrial, va deixar aquesta professió als 25 anys. A partir de la meitat dels anys 70, Berroyer es va consolidar com a crític musical per a Charlie Hebdo, i va col·laborar amb altres publicacions com Hara-Kiri, Libération, Rock & Folk, Actuel i Rolling Stone. La producció creativa de Berroyer abasta diversos mitjans. És escriptor i ha escrit diàlegs per a nombroses pel·lícules franceses a partir dels anys 80, col·laborant amb directors com Patrick Bouchitey, Patrick Grandperret i Jean-François Stévenin. Notablement, va coescriure la primera pel·lícula de Cédric Klapisch, 'Riens du tout'. La seva obra literària també s'estén a la prosa; el 1992, va publicar 'La femme de Berroyer est plus belle que toi, connasse,' que posteriorment es va adaptar a la pel·lícula 'Tempête dans un verre d'eau'. També és conegut pels seus números còmiques, incloent una temporada de tres anys com a operador telefònic maliciós al programa de televisió 'Nulle part ailleurs,' utilitzant inicialment el pseudònim Jackie Darbois, i presentant el programa d'humor i filosofia 'Pas si vite!' a Canal+. La carrera de Berroyer inclou contribucions a publicacions satíriques com *Siné Hebdo* i *Siné Mensuel*. Va presentar el programa ‘Mélomanie’ a Le Mouv’ del 2010 al 2012. El 2006, va crear i interpretar ‘Ma vie de jolie fille’, un espectacle unipersonal humorístic i musical. La seva obra ha rebut reconeixement; va rebre el premi al millor nou talent al Festival d'Angoulême l'any 1979 per ‘Dossier Goudard’ i va ser nominat al premi al millor paper secundari masculí al Festival Jean-Carmet l'any 2012 per ‘Mobile Home’. Berroyer també és reconegut com a Oficial de l'Ordre de les Arts i les Lletres. És pare dels productors musicals ARK i Jim Casanova.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Jean-Christian Fraiscinet

Jean-Christian Fraiscinet, també escrit com Jean-Christian Faiscinet, és un humorista i actor francès. La seva primera etapa de vida va estar lligada al Castell de Valençay, on els seus avis eren encarregats i guies, i la seva mare també treballava com a guia; hi va passar gran part de la infància. Va recitar les seves primeres línies d'actor al castell, inicialment substituint un actor ferit en 'La Reina Margarida', cosa que va despertar la seva vocació teatral durant la joventut. El camí de Fraiscinet cap a la comèdia va començar amb la participació en els espectacles 'So i Llum' de l'estiu del poble quan era jove, experiències que van despertar el seu interès per l'actuació. Va estudiar medicina breument abans d'assistir al Conservatori d'art dramàtic de Tours, on es va graduar amb una medalla d'or després de dos anys. Van produir uns quinze espectacles, incloent-hi tres creacions originals: 'ZAP', 'Hotel dels viatgers' i 'Mona'. El 1994, va conèixer Vincent Dubois al festival de Villard de Lans, cosa que va portar a la formació del duo còmic Les Bodin's. Les Bodin’s presenta a Fraiscinet com a Christian i Dubois com a Maria, una dona autoritària de 87 anys. El duo ha actuat en escenari i en tres pel·lícules: *Mariage chez les Bodin’s* (2008), *Amélie au pays des Bodin’s* (2010) i *Les Bodin’s en Thaïlande* (2021). Fraiscinet també ha aparegut en altres pel·lícules, com ara 'J'ai faim !!!' (2001) i 'Le Démon de midi' (2005), i sèries de televisió com 'Chez Maupassant’ (2008, 2011) i 'Les Bodin's sont confinés' (2020). La granja, adquirida "per un preu de ganga", inicialment no tenia aigua ni electricitat, i va ser restaurada amb l'ajuda del veí agricultor Anthony Janvier. Fraiscinet també participa en Caméléon Production i assumeix múltiples rols a la granja, com ara actor, escriptor, cambrer i tècnic.

Veure el perfil