Directori global de talent

Directori de còmics

Explora perfils de còmics, resums biogràfics, país d'origen i enllaços oficials.

1740 còmics

Bud Spencer

Carlo Pedersoli, conegut professionalment com Bud Spencer, va ser un actor, nedador i jugador de polo aquàtic italià. Nascut el 31 d’octubre de 1929 a Nàpols, provenia dels pares Alessandro Pedersoli i Rosa Facchetti, originaris respectivament de Darfo Boario Terme i Chiari, totes dues localitats situades a la província de Brescia, Itàlia. La feina del seu pare va requerir un trasllat a Roma el 1940, cosa que va alterar substancialment el curs de la seva infància. Els primers anys de Bud Spencer van incloure l’assistència a l’escola primària juntament amb Luciano De Crescenzo, demostrant una connexió primerenca amb cercles artístics. Va seguir estudis a la Universitat Sapienza de Roma, estudiant breument química abans d’obtenir finalment un grau en dret. Abans de aconseguir la fama com a humorista, Carlo Pedersoli va destacar en l'esport. En dues ocasions, va competir per Itàlia als Jocs Olímpics d'estiu; tant el 1952 com el 1956, va arribar a les semifinals en la prova dels 100 metres lliures. També va obtenir un notable èxit en natació i hoquei aquàtic, nedant els 100 metres lliures en menys d'un minut el 19 de setembre de 1950, i guanyant una medalla de plata als Jocs Mediterranis de 1951. Demostrant encara més la seva habilitat atlètica, va guanyar el Campionat Italià d'hoquei aquàtic el 1954 i va aconseguir una medalla d'or als Jocs Mediterranis de 1955. Les seves diverses aptituds s'estenien més enllà de l'esport; va registrar diverses patents, va obtenir certificacions com a pilot de línies aèries comercials i helicòpter, i va treballar breument en diversos càrrecs a Sud-amèrica. La carrera d'actuació de Bud Spencer va començar amb *Quel fantasma di mio marito* (1950), seguida d'aparicions en pel·lícules com *Quo Vadis* (1951) i *Siluri umani* (1954). No obstant això, és més conegut per la seva col·laboració amb Terence Hill, participant en 18 pel·lícules junts. El nom 'Bud Spencer' va ser una elecció deliberada, inspirat en la cervesa Budweiser i l'actor Spencer Tracy. Va rebre el premi David de Donatello a l'obra d'una vida sencera el 2010, reconeixent la seva important contribució al cinema italià. El 27 de juny de 2016, Bud Spencer va morir a Roma, recordat pels seus esforços tant en la comèdia com en l'esport, havent rebut el Caimano d'oro (Caimà d'or) de la Federació Italiana de Natació el 2005.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Dario Vergassola

Dario Vergassola és un artista italià amb una carrera diversa que abasta la comèdia, l'actuació, l'escriptura, el cant i la radiodifusió. Nascut a La Spezia el 1957, va començar la seva vida professional com a obrer de fàbrica abans de passar al món de l'espectacle. Va obtenir el primer reconeixement el 1988 quan va participar a 'Professione Comico', guanyant tant el premi del públic com el dels crítics. Després d'aquest èxit, va aparèixer a 'Star 90' el 1989 i va treballar com a corresponsal per 'Il TG delle vacanze' el 1991. L'estil còmic de Vergassola s'ha exposat en nombrosos programes de televisió italians. Al llarg de la seva carrera, Massimo Vergassola ha estat una presència còmica habitual en programes de televisió com 'Maurizio Costanzo Show,' 'Zelig,' 'Mai dire Gol' i 'Quelli che il calcio.' A més, ha exercit com a presentador o copresentador en múltiples programes, notablement 'Bulldozer,' 'Kilimangiaro,' 'Sei in un Paese meraviglioso,' i ha liderat dues edicions del 'Concerto del Primo Maggio' tant el 2014 com el 2015. La seva obra com a actor comprèn aparicions repetides com a Erminio en 'Dio vede e provvede' i com a Pippo Santi en 'Carabinieri.' La seva producció musical inclou àlbums d'estudi, com ara 'Manovale gentiluomo' (1992) i 'Lunga vita ai pelandroni' (1999), i el senzill “Mario (Marta),” que va aconseguir la victòria al Festival di Sanscemo el 1992. Més enllà de la televisió i la música, Vergassola s’ha consolidat com a autor. Ha publicat diversos llibres amb editorials italianes destacades com Mondadori, Feltrinelli i Baldini & Castoldi, incloent un llibre anomenat 'Lunga vita ai pelandroni' el 2000 i la seva primera novel·la, 'La ballata delle acciughe,' el 2014. Les seves col·laboracions inclouen coautoria i participació a l’espectacle 'Tenera è la notte' el 1996 i una gira amb 'Bimbi belli' al costat de Stefano Nosei a partir del 1993. El 2013, va crear un vídeo de YouTube per donar suport als adolescents LGBTQ+. Actualment, està programat per tornar a 'Zelig' el 2026 per al seu 30è aniversari, continuant la seva llarga i variada carrera en l’espectacle italià.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Diego Bianchi

Diego Bianchi iè un conduttori televisivo, giornalista, ex bloguera e YouTubeílialono. Ha spesso operato con lo pseudonimo Zoo e, trave le demandar varie atività, it it noto for averato programal televisvo propaganda en directe.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Duilio Pizzocchi

Duilio Pizzocchi, el nom real del qual és Maurizio Pagliari, és un còmic i artista de cabaret italià nascut a Bolonya l'any 1957. Des de ben petit, va demostrar un talent per les brometes i l'entreteniment. Va començar la seva carrera als vint anys, apareixent en programes de ràdio i televisió dins de la regió de l'Emilia-Romanya. Aquest període primerenc va veure el desenvolupament de diversos personatges que esdevindrien centrals en la seva personalitat còmica, incloent-hi el pintor ferraresi "Duilio Pizzocchi," que finalment es va convertir en el seu nom artístic, i “Cactus,” un personatge popular als anys 80 conegut per demanar préstecs i béns il·lícits. L'estil còmic de Pizzocchi es caracteritza per una àmplia gamma de personatges, cadascun amb personalitats i particularitats pròpies. A més de "Duilio Pizzocchi" i "Cactus," va crear "Ermete Bottazzi," un camioner que va debutar a principis dels anys 90, així com "Donna Zobeide," una paròdia de vident que va guanyar popularitat a través d'emissions radiofòniques, i "La Novella," una anciana amarga que posteriorment va passar a actuacions escèniques. Altres personatges notables inclouen "Eddy Collante," "Stefano Pedrazzi" i "Mefistocchi." A partir de 1983, va començar a aparèixer a la televisió en programes locals de l'Emilia-Romanya, perfeccionant encara més aquests personatges. Al llarg de la seva carrera, Pizzocchi ha explorat diverses vies d'actuació. Des del 1988, va seguir una carrera de cabaret a temps complet, actuant en teatres, convencions i festivals. El 1992, va cofundar l'espectacle itinerant Costipanzo Show amb Andrea Sasdelli (Giuseppe Giacobazzi), que encara està en cartell. També ha aparegut en nombroses pel·lícules, com ara Consigli per gli acquisti (1997), Baciato dalla fortuna (2011) i Volevo nascondermi (2020). Les seves aparicions a la televisió inclouen programes com Zelig, el programa de Maurizio Costanzo i Quelli che... il calcio. Va presentar el programa de ràdio Il mani-comico amb Giacobazzi del 2005 al 2026 a Radio Italia Anni 60, i actualment presenta "Il Manicomico" a Radio Italia Anni 60 Emilia Romagna, d'ençà dilluns a dissabte. Va publicar el llibre de contes Fuori scena. Risate a sipario chiuso el 2020, i va coautoria Quel tesoro di mio figlio amb Giuseppe Giacobazzi el 2009. Pizzocchi també treballa com a comentarista esportiu de futbol americà.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Enzo Iacchetti

Vincenzo Iacchetti, conegut professionalment com Enzo Iacchetti, és un artista italià amb una carrera diversa que abasta la comèdia *stand-up*, l'actuació, la presentació televisiva i el cant. Nascut el 31 d'agost de 1952 a Castelleone, va passar la infància a Maccagno, província de Varese. Els seus pares eren Antonio (1918-1975) i Maria (1926-2016). Les primeres influències inclouen Adriano Celentano, Giorgio Gaber i Enzo Jannacci, que el van inspirar a començar a actuar al teatre parroquial. El recorregut professional d'Iacchetti va començar amb aparicions en pizzeries i restaurants per a esdeveniments com batejos i casaments. Va estudiar comptabilitat però no la va seguir com a professió, optant en canvi per l'activisme polític com a comunista i fins i tot exercint com a regidor electe de l'ajuntament el 1971. De 1976 a 1978, va treballar com a agent de viatges per a Globus a Lugano. El 1978, va assumir el rol de programador i entrevistador per a Radio Tresa, gestionant totes les tasques de programació. La seva carrera còmica va agafar impuls a finals del 1978 quan va començar a actuar al Derby Club de Milà juntament amb altres humoristes com Francesco Salvi, Giorgio Faletti, Walter Valdi, Giobbe Covatta, Malandrino e Veronica, i I Gatti di Vicolo Miracoli, una col·laboració que va continuar fins al 1985. El debut televisiu d'Iacchetti va tenir lloc el 1981 a *Il Sabato dello Zecchino*. Va assolir una popularitat àmplia a principis dels anys 90 gràcies a les seves aparicions al programa de Maurizio Costanzo, on es va fer conegut per les seves distintives cançons "bonsai": composicions curtes, surrealistes i sovint sense sentit. El 1991, va publicar un àlbum amb aquests poemes i cançons. Del 1994 al 2026, va co-presentar el popular programa de televisió *Striscia la notizia* amb Ezio Greggio. La seva obra s'estén més enllà de la televisió; va protagonitzar com a actor principal la pel·lícula *Come quando fuori piove* el 1995 i ha aparegut en nombrosos altres programes per a Rai, Mediaset i Telemontecarlo. També va prestar la seva veu a un SpongeBob SquarePants amb amnèsia el 2009. El compromís d'Iacchetti amb la seva professió es demostra amb les seves continuades aparicions a la televisió i a l'escenari, incloent-hi la presentació de *Velone* el 2010 i rebent el premi 'Riccio d'argento' el 2010 pel seu espectacle *Chiedo scusa al signor Gaber*, un àlbum amb versions de cançons de Giorgio Gaber publicat el 2009.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Enzo Maggio

Enzo Maggio, nascut Vincenzo Maggio el 10 d'octubre de 1902 a Nàpols, Itàlia, va ser un actor i còmic italià. Provenia d'una gran família d'intèrprets; tenia dotze germans i germanes, i els seus pares també es dedicaven a les arts. El seu pare, Domenico Maggio, era un actor, cantant i director de teatre conegut per haver obert el camí en les representacions de la sceneggiata napolitana. Enzo Maggio va morir a Nàpols el 13 de juliol de 1978, als 75 anys. La carrera de Maggio va començar al teatre, amb una formació a través d'un aprenentatge en teatres d'avantspectacle abans i durant la Segona Guerra Mundial. Es va especialitzar en actuacions de *macchiette*, centrant-se en el mim, el treball de personatges i el temps còmic. Era conegut per les seves imitacions, particularment la del còmic Larry Semon (Ridolini). Sovint actuava a l'escenari amb els seus germans Dante, Beniamino, Pupella i Rosalia Maggio, sovint en produccions còmiques napolitanes. La seva formació artística va tenir lloc principalment a l'escenari. Després de la guerra, Maggio va canviar el seu focus a una prolífica carrera cinematogràfica, sovint interpretant papers secundaris. Va fer el seu debut al cinema el 1950 amb Ã arrivato il cavaliere! i Vita da cani . Va aparèixer en més de 40 pel·lícules, incloent-hi Lo sceicco bianco (1952) dirigida per Federico Fellini, Totò a colori (1952), i Ulisse (1954). També va col·laborar amb Totò en La banda degli onesti (1956), i va participar en produccions teatrals com Napoletani a Napoli (1955-1956) i La Venere coi baffi (1956-1957). Els crítics van descriure el seu estil còmic com espontani i caricaturesc, típic dels bons actors napolitans. Va aparèixer en pel·lícules dirigides per Mario Monicelli, Steno, Aldo Fabrizi, Giuseppe De Santis, Mario Mattoli, i Renato Rascel. La seva última pel·lícula va ser Primo amore (1978) de Dino Risi, estrenada pòstumament.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Enzo Salvi

Enzo Salvi és un actor, guionista i còmic italià versàtil i brillant. Nascut Vincenzo Salvi el 16 d'agost de 1963 a Roma, Itàlia, es va créixer al barri de l'Ostia. Els seus pares són Antonio Salvi (Tony) i Bruna Brunori. Es va graduar com a expert en horticultura d'un institut agrari i inicialment va treballar com a jardiner municipal. En Salvi va començar la seva carrera com a artista de cabaret i animador. Els companys el van animar a seguir aquest camí degut al seu ràpid esperit. Va debutar en teatre el 1990 amb Miles gloriosus de Plauto. El 1991, va cofundar el duo còmic “MAMMAMIA CHE IMPRESSIONE” amb Mariano D’Angelo, que des d’aleshores ha fet nombroses actuacions exhaurides i ha guanyat el premi de la crítica i del públic al Festival Nacional del Còmíc el 1993. És conegut pel personatge sobrenomenat 'Er Cipolla' (La ceba), inspirat en un dependent químicament que va conèixer mentre esperava la seva nòvia. Ha interpretat comèdies com ara Balle di Natale , Fiumi di forfora i A qualcuno piace Carlo . La carrera cinematogràfica de Salvi va començar el 1999 amb Vacanze di Natale 2000 , seguida d'aparicions a Body Guards (2000), Merry Christmas (2001), Natale sul Nilo (2002), Natale in India (2003), Le barzellette (2004) i Il ritorno del Monnezza (2005). També va aparèixer a la sèrie de televisió Domani è un'altra truffa (2006) i va participar a Notti sul ghiaccio (2006). La feina de Salvi ha inclòs col·laboracions amb Biagio Izzo i Massimo Boldi, i ha aparegut en pel·lícules còmiques sota la direcció de Carlo Vanzina. Sovint actua en esdeveniments i reunions i col·labora amb Christian De Sica i Massimo Boldi en pel·lícules de gran èxit anuals de Nadal. És popular arreu d'Itàlia tant entre adults com entre nens. Continua sent actiu en la indústria cinematogràfica i televisiva, apareixent a Il diavolo è Dragan Cygan (2024) i Alberto Sordi secret (2024).

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Fabio De Luigi

Fabio De Luigi, nascut l'11 d'octubre de 1967 a Santarcangelo di Romagna, és un actor, còmic, director de cinema, presentador de televisió i exjugador de beisbol italià. És un besnet del poeta Tonino Guerra. Des dels seus primers anys, va demostrar versatilitat, perseguint inicialment el beisbol a la Serie A1 amb Santarcangelo i Rimini abans de passar a les arts. Va graduar-se en un institut d'art i va continuar els estudis a l'Acadèmia de Belles Arts de Bolonya, obtenint un títol en pintura amb una tesis sobre la comèdia en la crítica d'art contemporània. Aquest bagatge artístic informa la seva carrera multifacètica. De Luigi va començar el seu viatge còmic l'any 1990 participant al concurs 'La Zanzara d'oro', on va quedar quart. Va obtenir ràpidament reconeixement gràcies a la seva col·laboració amb Gialappa’s Band en el programa de televisió Mai Dire... , tant com a humorista com a presentador, i posteriorment va col·laborar amb Paola Cortellesi i Mago Forest a 'Mai dire Grande Fratello 2'. El seu estil còmic es descriu com a tant físic com intel·lectual, però humil, i ha creat nombrosos personatges memorables, incloent Olmo, Fabius, Luigio Guastardo della Radica, Cologno, Baraldi, Medioman, L'Ingegner Cane, Bum Bum Picozza i Petunio. També va imitar diverses personalitats de la televisió i polítics. Va publicar un àlbum anomenat Olmo & Friends l'any 2002. Al llarg de la tardor dels anys 90 i els anys 2000, De Luigi va aparèixer en nombroses pel·lícules, incloent-hi Marriages (1998), All the Moron's Men (1999), Johnny the Partisan (2000), Commediasexi (2006), Natale a New York (2006), Natale in crociera (2007), As God Commands (2008) i Many Kisses Later (2009). També va protagonitzar la sitcom 'Love Bugs' (2005) i va co-presentar 'Apocalypse Show' (Rai 1) i 'Le Iene'. Ha col·laborat amb directors com Marco Ferreri, Alessandro D’Alatri, Alessandro Genovesi, Fausto Brizzi i Giovanni Veronesi. Va continuar actuant en pel·lícules com Gli amici del bar Margherita (2009), Happy Family (2010) i Maschi contro femmine (2010). Va dirigir, co-escriure i protagonitzar 'La peggior settimana della mia vita' (2011) i des de llavors ha dirigit pel·lícules com Tiramisù (2016) i 50 km per Hour (2024). Actualment està rodant 'La befana vien di notte 2 - Le origini'. Després de 25 anys allunyat de l'escenari, torna a les actuacions en directe amb la gira "BIOL- In Carne e Ossa Tour."

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Federico Basso

Federico Basso és un còmic italià, guionista de televisió, actor i artista. Nascut a Torí l'1 de gener de 1975, és originari d'Itàlia. El 1995, va completar la seva formació tècnica, obtenint el títol de tècnic en electrònica (Perito elettronico) de l'Institut Giuseppe Peano de Tecnologia Industrial a Torí, amb una qualificació de 49 sobre 60. Després d'això, va rebre formació artística a l'Escola de Teatre de Segrate i a l'Escola Cívica de Cinema i Televisió de Milà. Abans de convertir-se en còmic, la seva experiència professional incloïa treballar com a editor de vídeo per a informatius a Rete 4 i Italia 1, una funció que va ocupar del 1997 al 2004. El Basso va començar la seva carrera artística amb espectacles d'improvisació teatral i va participar als laboratoris de Zelig. Va obtenir reconeixement gràcies a les seves aparicions als programes de comèdia *Zelig* i *Zelig Off*, tant com a intèrpret com a presentador, apareixent a *Zelig* el 2006, 2011-2013, 2021 i 2026. De 2007 a 2011, va co-presentar *Zelig Off* al costat de Teresa Mannino. El 2003 es va unir als tallers de Zelig, i el 2004 va guanyar el festival de cabaret de Sesto San Giovanni, derrotant Teresa Mannino a la final. El seu estil còmic està influenciat per les tradicions de l'humor americà, amb còmics de *stand-up* com Woody Allen, Jerry Seinfeld i Dane Cook com a inspiració. També admira Buster Keaton. L'autoironia forma la base de la seva producció artística. La carrera de Federico Basso inclou l'escriptura per a programes de televisió com Belli dentro (2005-2012) i Crozza Italia (2006), i una aparició com a convidat a la minisèrie Quelli dell'Intervallo Cafe - Casa Pierpiero el 2011. Va guanyar la cinquena temporada del programa de comèdia LOL - Chi ride è fuori el 2025, compartint el premi amb Geppi Cucciari. Al novembre de 2024, es va convertir en ambaixador promocionant els Jocs Olímpics i Paralímpics d'Hivern de 2026, participant com a portador del testimoni a Torí l'11 de gener de 2026. També ha aparegut a Geppi Hour (2007), Comedy Match (2024-2026), Techetechete' (2024), DopoFestival (des de 2026), The Band (2022) i La notte dei fiori (2026). Recentment ha tingut un especial de Comedy Central Presents el 2026. Actualment, està treballant en un espectacle que s'estrenarà als teatres aviat i comparteix monòlegs i esbossos als seus perfils de xarxes socials, on té més de 480.000 seguidors. Els crítics el descriuen com un artista agut i intel·ligent i un observador perspicà de la societat contemporània.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Frank Matano

L'intèrprete italià, actor i figura televisiva Francesco Matano també és conegut com Frank Matano. Nascut el 14 de setembre de 1989 a Santa Maria Capua Vetere, Itàlia, ostenta la ciutadania italiana i nord-americana. Els seus pares són d'ascendència italiana i nord-americana, cosa que reflecteix una formació cultural doble. Va passar la seva adolescència als Estats Units, graduant-se a Cranston High School East a Rhode Island. En Matano va començar la seva carrera en línia el 2007 amb un canal de YouTube anomenat 'lamentecontorta', que inicialment presentava bromes telefòniques. Aquest canal va guanyar ràpidament popularitat, acumulant aproximadament 60 milions de visualitzacions i arribant a un milió de subscriptors el 2008. El 2013 va crear un segon canal, 'FRANK MATANO Games', dedicat als videojocs. Matano va aparèixer per primera vegada a la televisió el 2009, com a corresponsal i presentador de 'Le Iene'. Posteriorment aquell mateix any, el 2010, va presentar el programa 'Sky Scherzando?' i va assistir a la Universitat de Cassino i del Laci Sud per estudiar idiomes, però no va obtenir el títol. Al llarg de la seva carrera, Matano s'ha desenvolupat en diversos rols. Va aparèixer a la sèrie web ‘Lost in Google’ el 2012 i va debutar com a actor a 'Fuga di cervelli' el 2013, seguida de papers a les pel·lícules de Paolo Ruffini 'Tutto molto bello' (2014) i 'Fuga di cervelli' (2013). També ha treballat com a actor de doblatge per a diversos projectes d'animació, incloent ‘Zootopia’ (2016), ‘Sing 2’ (2021) i ‘Transformers: Rise of the Beasts’ (2023). El 2015, va rebre el premi Revelació de l'Any als Premis a la Direcció Televisiva. Va ser jurat a 'Italia's Got Talent' el 2015 i va co-presentar 'Le Iene' el 2016 i el 2019. Va participar al programa de comèdia 'LOL – Chi ride è fuori' a partir del 2021, i actualment protagonitza la sèrie de Prime Video ‘Gigolò per caso’ des del 2023.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Monica Vitti

Monica Vitti, nascuda Maria Luisa Ceciarelli el 3 de novembre de 1931 a Roma, va ser una actriu i personalitat televisiva italiana. Els seus pares eren Adele Vittiglia de Bolonya i Angelo Ceciarelli, i el seu nom artístic es va triar del cognom de la seva mare, Vitti. Va passar parts de la seva infància a Messina i Nàpols, vivint esdeveniments de guerra que van fomentar una passió pel teatre. De nena, se la va sobrenomenar 'setti vistini' a causa de les seves eleccions de roba en capes. La formació formal de Vitti va començar a l'Acadèmia Nacional d'Arts Dramàtiques, on es va graduar el 1953, estudiant amb professors com Silvio D’Amico i Sergio Tofano. També va assistir al Pittman’s College i va fer una gira per Alemanya amb una companyia teatral italiana. La seva primera aparició a l'escenari va ser en *La Mandragola* de Niccolò Machiavelli, seguida de Mariana en *L’avaro* de Molière el 1955. Va aparèixer per primer cop a la pantalla sense acreditar a *Ria i riu!* el 1954. Al llarg de la seva carrera, que va dur gairebé quaranta anys, era coneguda per la seva veu ronca i la seva presència vibrant. Vitti va aconseguir el reconeixement internacional gràcies als seus papers a les pel·lícules de Michelangelo Antonioni, particularment *L'Avventura* (1960), que va incloure la seva imatge en un segell italià. Va protagonitzar les pel·lícules posteriors del que es va conèixer com la ‘tetralogia de la incomunicació’ d’Antonioni: *La Notte* (1961) amb Jeanne Moreau i Marcello Mastroianni, *L'Eclisse* (1962) amb Alain Delon, i *Il deserto rosso* (1964). Va col·laborar amb actors com Marcello Mastroianni, Alain Delon, Richard Harris, Terence Stamp i Dirk Bogarde. A més d’aquests papers dramàtics, Vitti també va demostrar talent còmic a pel·lícules com *La ragazza con la pistola* i *Io so che tu sai che io so*, i va dirigir diverses comèdies al costat de Carlo Di Palma, començant per *Teresa the Thief* (1973). Les seves interpretacions li van valer cinc premis David di Donatello a la millor actriu, més quatre reconeixements especials. També va rebre set Globus d’Or italians com a millor actriu, juntament amb un Globus d’Or a la trajectòria i el premi Lleó d’Or a la trajectòria del Festival de Cinema de Venècia. La col·laboració artística de Vitti amb el director Michelangelo Antonioni es va estendre més enllà de les seves col·laboracions cinematogràfiques, donant origen a una relació romàntica. Va posar veu a Dorian Gray a Il grido . Després d'una llarga carrera, Monica Vitti va morir a Roma el 2 de febrer de 2022, deixant enrere un llegat important al cinema italià.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Nini Salerno

Roberto Salerno, conegut professionalment com Nini Salerno, és un actor, director, cantant, còmic i intèrpret de cabaret italià. Nascut a Verona l'8 d'octubre de 1948, està relacionat amb el periodista de ràdio Paolo Salerno i té un germà, Nicola Salerno, que forma part de RADAR i NAD. Està casat amb Patrizia, la influència de la qual va inspirar la cançó 'Rimmel' de Francesco De Gregori. La carrera de Salerno va començar el 1971 quan es va convertir en membre fundador i participant de l'actuació còmica i musical italiana I Gatti di Vicolo Miracoli. Els Gats de Vicoli Miracles es van formar a Verona el 1971, i Salerno va romandre amb el grup des d'aquell any fins a la seva dissolució el 1985. El grup va guanyar ràpidament protagonisme, actuant al Derby Club de Milà a partir del 1971 i participant regularment en programes de varietats de RAI a partir del 1975. Van publicar el seu àlbum debut, 'Els Gats de Vicoli Miracles', el 1972, i van ser dirigits en espectacles satírics i musicals per Arturo Corso. Salerno també va protagonitzar les pel·lícules còmiques Arrivano i gatti i Una vacanza bestiale el 1980. El grup va aconseguir un èxit significatiu amb la seva cançó èxit "Capito?" el 1979, que va arribar al número quatre a les llistes italianes. Després de la marxa d'un membre el 1981, el grup va continuar com a trio. Després que els Gatti di Vicolo Miracoli es dissolessin el 1985, Salerno va continuar treballant extensivament en cinema, televisió i teatre com a actor, director i guionista. Va dirigir la pel·lícula *Arrivano i miei* el 1983 i va aparèixer en pel·lícules com *Un ufficiale non si arrende mai nemmeno di fronte all'evidenza* (1973) i *Secondo Ponzio Pilato* (1987). Salerno també ha aparegut en nombroses sèries de televisió, incloses *I ragazzi del muretto* (1991), *Il commissario Corso* (1991) i *Un medico in famiglia* (1999-2000). Va presentar o aparèixer en diversos programes de televisió al llarg de la seva carrera, inclosos *Quo vadiz?* (1984), *Un fantastico tragico venerdì* (1986), *Amici mostri* (1993-1994), i va ser un convidat habitual a *Buona Domenica* (1998-1999). De tant en tant, es reunia amb els Gatti di Vicolo Miracoli per aparicions en cinema, televisió i escenari a partir de 1997. Actualment, Salerno està interpretant el paper d'Inspector Gordon en una adaptació teatral de la sèrie de televisió Colombo. La carrera de Salerno s'estén més enllà de l'actuació; també ha treballat en publicitat comercial, apareixent en campanyes per a Fiat 500X (2015) i Fiat 124 Spider (2016). L'any 1978, va adoptar un nen de dos anys anomenat Garvey Salerno de Martinica. La seva àmplia obra demostra la seva versatilitat com a artista i la seva presència perdurable en l'espectacle italià.

Veure el perfil