Directori global de talent

Directori de còmics

Explora perfils de còmics, resums biogràfics, país d'origen i enllaços oficials.

1810 còmics

Max Boublil

Max Boublil, nascut Maximilien Léon Boublil el 17 de maig de 1979 a París, és un actor, cantant i humorista francès. Prové d'un fons divers; el seu pare és metge general d'origen jueu tunisià, mentre que la seva mare és guionista i autora infantil d'origen xampanyí, cosa que el fa descendit de jueus sefardites. Va començar la seva carrera apareixent en pel·lícules, telefilms i sèries de televisió a partir de finals dels anys 90, incloses actuacions a ‘Sous le soleil’ (1999) i ‘Navarro’ (2000). Abans de tornar a la comèdia improvisada, va treballar venent roba. Boublil va obtenir un reconeixement important el 2007 amb la cançó i el vídeo musical humorístic 'Ce soir... tu vas prendre,' que també va portar a aparicions a *Le Grand Journal* de Canal+. Després d'aquest èxit, va emprendre una sèrie d'espectacles en solitari. Va interpretar 'Max prend...' a París entre 2007 i 2009, i ‘Max prend la route’ a altres ciutats durant el mateix període. El seu estil de comèdia és conegut per les versions humorístiques de cançons i personalitats; ha parodiat figures com Susan Boyle. Altres aparicions notables d'aquesta època inclouen *One Man Sauvage* (2009) i *Max les veut toutes*, un programa de càmera oculta a Comédie! i NRJ 12 (2009). Va publicar el seu àlbum debut, ‘L'album,’ al febrer de 2011, i ‘Le 2ème album’ al juny de 2012. Al llarg dels anys 2010, Boublil va continuar ampliant la seva obra. Va aparèixer en pel·lícules com 'Les Gaous' (2003), 'La Folle Histoire d'amour de Simon Eskenazy' (2009) i va coescriure i protagonitzar ‘Les Gamins’ (2013). El 2010, va presentar Le Mag de Max al programa de reality show Dilemme de W9, i va publicar la cançó 'Chanson raciste,' que va provocar una disputa amb Alibi Montana, però més tard van col·laborar en 'Max Boublil clash alibi Montana.' Va fer gires extensament amb ‘En sketches et en chansons,’ culminant en una actuació a l’Olympia de París al juny de 2013. Més recentment, va protagonitzar Play (2020) i va coescriure i protagonitzar la sèrie Mike (2018). El 2020, va crear i protagonitzar Max Boublil , filmada per a Prime Video. Va aparèixer a Les Grosses Têtes el 2021, i el 2025 presentarà Neuilly-Poissy al Festival de Cinema Francès de San Diego.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Michaël Gregorio

Michaël Gregorio és un humorista, imitador i cantant francès nascut el 10 de juny de 1984 a Mulhouse. La seva infància es va veure marcada per trasllats freqüents a causa de la carrera militar del seu pare, incloent temps passat vivint a Alemanya i Pau. A partir dels tres anys, va demostrar un interès primerenc en l'espectacle, participant en una obra escolar a Gan. També té orígens espanyols. El viatge de Gregorio cap a la comèdia va començar als 14 anys quan va començar a prendre classes de teatre i a actuar en obres com 'Dom Juan torna de guerra' i 'Gran por i misèria del Tercer Reich'. Al voltant dels 16 anys, va experimentar amb el cant, inspirant-se en bandes com Radiohead i Nirvana. També va anar a l'escola de circ (Persé Circus) com a malabarista. El seu talent per la imitació va ser reconegut d’escur es; va guanyar el programa ‘Graines de star’ a M6 dues vegades al març del 2001. Va començar a actuar professionalment als 16 anys amb el seu mànager, David Hardit. Va participar a 'Les Coups d'humour' a TF1 el 2002 i el 2003. Al llarg dels anys 2000, la carrera de Gregorio va guanyar impuls. El 2004, va aparèixer al programa de Laurent Ruquier 'Vos imitations préférées', i el 2005, va actuar al festival Juste pour rire a Montreal. El seu primer espectacle en solitari, 'J’aurais voulu être un chanteur…', va fer gira per França i Europa. Va obrir el concert europeu de Céline Dion el 2008 i va rebre un ‘prix coup de cœur du jury’ al Festival Mont-Blanc d’Humour aquell mateix any. Va oferir cinc actuacions exhaurides al Bataclan al desembre de 2008. Des del 2004, ha presentat espectacles exitosos que combinen humor, actuacions vocals i emocions. Les seves gires han estat aclamades per més d’1,5 milions d’espectadors. L'actual espectacle de Gregorio és 'L’Odyssée de la Voix', que fa gira per França i Bèlgica durant la temporada 2023-24, i conclou amb tres actuacions a les Folies Bergère els dies 16, 17 i 18 de febrer de 2026. Més de 400.000 persones han vist 'L’Odyssée de la voix'. També ha aparegut en pel·lícules com 'Dépression et des potes' (2016) i 'Hommes au bord de la crise de nerfs' (2023), i ha doblat uns quinze animes i sèries animades.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Michel Fau

Agen va ser el lloc de naixement del còmic, actor i director de teatre francès Michel Fau, que va arribar el 17 de desembre de 1964. El seu pare era rellotger i la seva mare, una dona de casa, va criar quatre fills. La primera exposició al teatre i l'Òpera de Bordeus, gràcies a la seva mare, va despertar un interès que modelaria la seva carrera. Va assistir al Lycée Bernard Palissy a Agen on va conèixer Béatrice Uria-Monzon i Éric Perez, i més tard va estudiar en un conservatori a Agen. Als 18 anys, Michel Fau va deixar el seu poble natal per seguir una formació formal. De 1986 a 1989, va assistir a l'Acadèmia Nacional Francesa d'Arts Dramàtiques, també coneguda com a Conservatori Nacional Superior d'Art Dramàtic (CNSAD). Durant aquest període, va estudiar amb figures destacades com Michel Bouquet, Gerard Desarthe i Pierre Vial. Inicialment, es va associar al teatre d'Olivier Py, actuant freqüentment en les seves produccions durant la dècada de 1990, incloent 'Le Soulier de satin'. La seva formació i els primers anys de la seva carrera van estar marcats per la col·laboració amb nombrosos actors, com Sandrine Kiberlain, Léa Drucker, Gaspard Ulliel, Julie Depardieu i altres. La carrera de Fau abasta tant la interpretació com la direcció. Jean-Paul Rappeneau, Gilles Bourdos, Albert Dupontel i François Ozon són alguns dels directors amb qui Michel Fau ha col·laborat en projectes cinematogràfics. A la dècada de 1990, va participar en l'espectacle de Pierre Palmade 'On refait le boulevard', interpretant un fragment de 'La Cage aux Folles'. A partir de la dècada de 2010, les seves pròpies produccions teatrals van guanyar popularitat. Va dirigir produccions de 'Le Misanthrope' (reben nominacions als Molière tant per a la interpretació com per a la direcció el 2011), 'Tartuffe' (el 2017 amb Michel Bouquet), i més recentment, 'George Dandin ou Le Mari Confondu' el 2024, on també interpreta el paper principal. Aquesta producció inclou música de Jean-Baptiste Lully i presenta una estètica barroca creada per Fau, juntament amb quatre cantants i set actors. Michel Fau participa en el programa de ràdio 'Les Grosses Têtes', i periòdicament imparteix tallers d'interpretació a l'Acadèmia Nacional Francesa d'Arts Escèniques. En la cerimònia dels premis Molière del 2011, és recordat per la seva versió satírica de la cançó de Carla Bruni, 'Quelqu'un m'a dit'. Va rebre el Premi Gérard Philipe el 1998 i premis del Syndicat de la critique el 2006 i el 2015. El van nomenar Oficial de l’ordre des Arts et des Lettres el 2013, i actualment està dirigint 'Brûlez-la' al Théâtre du Rond-Point.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Michel Modo

Michel Modo, nascut Michel Henri Louis Goi el 30 de març de 1937 a Carpentras, al Vaudreuil, França, va ser un actor i humorista francès. Va morir el 24 de setembre de 2008 a Vaires-sur-Marne, Sena i Marne, per càncer als 71 anys. Conegut professionalment com a Modo, també era guionista i actor de doblatge. Modo va començar la seva carrera a finals dels anys 50 quan va formar el duo còmic Grosso et Modo amb Guy Grosso. Es van matricular al Cours Simon, escola d'actuació on es van conèixer, i van començar a actuar professionalment en teatres de varietats i cafè-teatres el 1958. Grosso et Modo van obtenir reconeixement nacional després d'aparèixer a *Le Gendarme de Saint-Tropez* (1964) i posteriorment van protagonitzar nombroses pel·lícules amb Louis de Funès. Van interpretar els gendarmes Tricard i Berlicot a la sèrie de pel·lícules *Gendarme de Saint-Tropez*, i Lecoing i Laflûte a *Le Songe d'une nuit d'été* (1981). Modo va interpretar el brigadier Berlicot a sis pel·lícules de la sèrie. Al llarg de la seva carrera, Michel Modo va aparèixer en una varietat de pel·lícules com ara *La bella americana*, *Le Corniaud*, *La Grande Vadrouille* i *Le Grand Restaurant*. Entre 1993 i 1997, va interpretar Maurice Lolande, un personatge humorístic que representava l'individu francès mitjà, a la sèrie de televisió *Highlander*. També va fer aparicions a *Plus belle la vie* (2005) com un filòsof sense sostre disfressat de Pare Noel. Des de 1989 fins a la seva mort, Modo va proporcionar doblatge per a múltiples personatges recurrents en la versió francesa de *The Simpsons*, incloent Burns, Wiggum, Krusty, Skinner i Hibbert. Estava treballant en el doblatge de la temporada 19 de *The Simpsons* quan va morir. Gérard Rinaldi el va substituir, però Rinaldi també va morir de càncer l'any 2012.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Michèle Guigon

Michèle Guigon, nascuda l'1 de juny de 1959 a Belfort, França, va ser una artista francesa polifacètica que va morir el 4 de setembre de 2014 a París a causa del càncer. Va treballar com a còmica, acordeonista, humorista, autora-compositora i directora d'escena, demostrant una àmplia gamma de talents creatius al llarg de la seva carrera. De 1978 a 1985, va actuar amb Jérôme Deschamps, contribuint a espectacles com 'Les Oubliettes' i 'La Veillée'. També va cofundar la Compagnie du Pâtit Matin amb Anne Artigau el 1984. La obra de Guigon abarcava tant l'escriptura com la direcció. Va escriure i dirigir diversos espectacles, incloent 'États d'Amour' (1986), 'Marguerite Paradis ou l’Histoire de Tout le Monde' (1985), 'Strapontin' (1983), 'Piavodéon' (1991), 'La vie va où ?' (2008) i 'Pieds nus, traverser mon cœur' (2011). També va coescriure 'Strapontin' amb Anne Artigau. Entre els seus treballs de direcció destaquen 'Femme non rééducable' (2010), 'Big Shoot' de Koffi Kwahulé (2009), 'Plouf!' (2005) i 'Une Seconde' (2004). Va co-dirigir 'Il y a' amb Anne Artigau el 1995, i 'Jungles' i 'Cocorico' amb Susy Firth i Patrice Thibaud el 2011. Cal destacar que va dirigir 'Les Chantefables' de Desnos amb Anne Artigau el 1989. ‘Cocorico,’ una comèdia sense diàlegs codirigida amb Susy Firth i Patrice Thibaud, esdevingué una de les obres més conegudes de Guigon, debutant el 2008 i demostrant ser un èxit de taquilla. L’obra, que dura aproximadament 1 hora i 20 minuts, presenta comèdia física i joc d’ombres, inspirant-se en els westerns espaguetis i el Tour de França. Destaca una 'batalla galaica de temperaments' entre Patrice Thibaud i Philippe Leygnac, amb Thibaud fent broma a Leygnac, que després s’uneix a les gamberades. Marie Vincent va dissenyar la il·luminació, i Isabelle Beaudouin va dissenyar els vestuaris. També va aparèixer en produccions teatrals com 'Strapontin' (1984) i 'Sainte Carmen de Montréal' (1989), i pel·lícules com 'L'Araignée de satin' (1986) i 'Sauve-toi, Lola' (1986). De 2013 a 2014, va ser cronista del programa 'On va tous y passer' de France Inter. Els seus llibres 'La vie va où ?' i 'Pieds nus, traverser mon cœur' van rebre a títol pòstum els premis 'Coup de cœur parole enregistrée et documents sonores' de l’Acadèmia Charles-Cros el 2018. Un DVD de les seves actuacions es va publicar el 2017. També havia expressat el desig d’escenificar i dirigir una obra anomenada "Journal d’absence", però aquest projecte va quedar inacabat a causa de la seva mort.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Mimie Mathy

Michèle Mathy, coneguda professionalment com Mimie Mathy, va néixer a Lió, França, el 8 de juliol de 1957; és una intèrpret francesa que treballa com a actriu, còmica i cantant. És coneguda per la seva estatura de 1,32 metres (1,32 m) a causa de l'acondroplàsia, una forma de nanisme. Els seus pares eren Marcel Mathy, un antic camioner i obrer de fàbrica, i Roberte Mathy nascuda Bonnet, una dona de cases. El seu pare, saxofonista aficionat, la va introduir en la música. Mathy va començar la seva carrera després d'estudiar arts dramàtiques al taller de Michel Fugain a Niça del 1979 al 1981. Durant aquest temps, també va assistir als Estudis de la Victorine a Niça, on va estudiar cant, dansa i interpretació. A principis dels anys 80, va actuar en diversos papers teatrals i va aparèixer a 'Le Petit Théâtre de Bouvard'. El 1982, Mathy va crear i presentar la seva primera actuació en solitari, titulada 'Elle voit des géants partout'. Del 1982 al 1985, va continuar treballant amb 'Le Petit Théâtre de Bouvard'. També va aparèixer en un videoclip musical de Claudia Phillips el 1987. A partir de la meitat dels anys 80 fins a principis dels anys 90, Mathy va formar part del trio còmic 'Les Filles' amb Michèle Bernier i Isabelle de Botton. Van actuar en teatres-cafè, a la ràdio i en diversos espectacles. El trio va fer una gira per La Reunió i Maurici el 1988 amb l'espectacle 'Existe en trois tailles'. Va formar el grup còmic itinerant 'Le Trio des Filles' del 1988 al 1993, oferint espectacles com 'Existe en trois tailles'. El telefilm 'Une nounou pas comme les autres', protagonitzat per Mathy, es va emetre el 1993 i va captar un 52,7% de quota d'audiència. Des del 1997, ha protagonitzat la sèrie de televisió 'Joséphine, Guardian Angel', i és coneguda principalment per aquest paper. Des del 1994, Mimie Mathy s'ha implicat amb 'Les Enfoirés', un concert anual de recaptació de fons, en almenys quinze ocasions; l'edició de 'Les Enfoirés' del 2009 va ser el programa més vist a la televisió francesa aquell any. Va publicar un àlbum musical, 'La Vie M'a Raconté', el 2006. Es va casar amb el restaurador Benoist Gérard el 27 d'agost de 2005. Al llarg de la seva carrera, Mathy ha estat reconeguda amb distincions, incloent-hi nomenaments com a Cavaller de l'Ordre del Mèrit Francès el 2013 i Cavaller de la Legió d'Honor el 2015.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Mohamed Rouabhi

Mohamed Rouabhi és un autor, actor i director d’escena francès, nascut el 18 de febrer de 1965 al 10è arrondissement de París. La seva història familiar reflecteix una intersecció complexa de cultures i lluites polítiques; el seu pare va ser membre dels batallons indígenes de la Legió Estrangera Francesa durant la Segona Guerra Mundial, mentre que la seva mare va participar en la Guerra d’Algèria i va ser capturada com a membre de l’FLN. Aquestes experiències semblen informar la seva obra posterior, particularment la seva defensa de la diversitat dins de la indústria teatral. La formació de Rouabhi va començar amb estudis formals al Conservatori nacional superior d'art dramàtic (CNSAD), on va estudiar interpretació amb Marcel Bozonnet i Stuart Seide. També va assistir a l’École nationale supérieure des arts et techniques du théâtre (ENSATT), primer el 1985, i després de nou el 1986. Inicialment, un director a ENSATT va expressar preocupacions sobre la seva capacitat per tenir èxit professionalment, però Rouabhi persevera, creient que necessitava "enderrocar murs de suport" per crear oportunitats per a ell mateix i per als altres. Des de mitjans dels anys 80, va treballar com a actor en produccions teatrals, sovint amb autors contemporanis. La seva producció creativa també inclou l’escriptura per a *Lumières de la ville* i la col·laboració en vuit números de *Vacarme*, i la posada en escena d'un poema inèdit de Mahmoud Darwich el 1997. La carrera de Rouabhi abasta una àmplia gamma d'activitats creatives. Va escriure i dirigir Providence café al Théâtre du Rond-Point el 2003, i ha publicat diverses obres de teatre, incloent-hi Les Fragments de Kaposi (1994), Malcolm X (2000) i Alan suivi de Jamais seul (2017). També va escriure una obra per a públic jove titulada Jérémy Fisher el 2002. Papers d'interpretació notables inclouen aparicions a L'Exercice de la bataille (1991), Amphitryon (1994) i Prometeo (2002). El 2017, va co-crear i protagonitzar Jamais seul , i va col·laborar en Faut-il laisser les vieux pères manger seuls aux comptoirs des bars el 2020. Va rebre el Premi de Jove Talent Teatral SACD el 2002. Actualment, Rouabhi actua en diversos teatres, incloent-hi el Théâtre Hébertot, Théâtre de la Cité Internationale, MC93 Bobigny, Théâtre Aleph Ivry sur Seine i Nouveau Gare au Théâtre Vitry sur Seine, amb entrades disponibles a través de Billet Réduc. Defensa activament una avaluació quantificada de la diversitat dins del teatre, argumentant que es necessiten estadístiques ètniques per comprendre acuradament la situació i criticant el que percep com a resistència a aquestes avaluacions.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Monsieur Poulpe

Monsieur Poulpe, nascut el 7 de febrer de 1981 a Rouen (Seine-Maritime), és un artista francès polifacètic. Actua com a presentador de televisió, humorista, cantant, guionista i actor. Encara que prefereix mantenir el seu nom real en privat, suggereix diversos noms possibles com Camille Pierrandeli o Erwan Cohen. La seva infància va estar marcada per viatges extensos a causa de la carrera del seu pare com a oficial de gendarmeria, inclosos diversos anys passats a Gabon abans que la família es traslladés a Buchy, Normandia. Les primeres inclinacions creatives van sorgir quan tenia vuit anys, produint pel·lícules al seu jardí, sovint parodiant pel·lícules de terror. La seva educació va ser força irregular; no va completar la majoria dels exàmens de batxillerat. Inicialment treballant com a dissenyador gràfic, incloent-hi per a la gendarmeria a finals dels anys 90, va passar al món de la televisió el 2001 com a moderador de Loft Story . De 2003 a 2007, va treballar com a mascota de Disneyland. La seva carrera va progressar significativament quan es va unir al canal de televisió Nolife el 2007, contribuint a programes com Mange mon Geek , que presentava cuina i trucs amb temàtica geek, i co-autoritzant i protagonitzant la sèrie de quatre temporades Nerdz (com a 'Darkangel64') amb Davy Mourier i Didier Richard. L'estil còmic de Monsieur Poulpe es caracteritza per ser absurd, creatiu i sovint arrelat en la cultura friki i la cultura popular. Va formar part del grup musical Les Rois de la Suède del 2009 al 2012, publicant dos àlbums i actuant en festivals com el Francofolies de la Rochelle i el Printemps de Bourges. La seva obra s'amplià per incloure l'escriptura d'arguments per a Caméra Café 2 i episodis de Scènes de ménages . Va entrar a Studio Bagel el 2012, que posteriorment va ser adquirida per Canal+, cosa que va portar a aparicions a Le Grand Journal , incloent segments com 'Le Dézapping du Before' i 'le JT de l’invité'. Des del 2021, manté un canal de Twitch anomenat ‘Chez Poulpe’ i col·labora amb France Inter. Actualment, està de gira per França amb el seu espectacle en solitari, 'Nombril', que sol durar entre una i una hora i mitja, prometent experiències personals sorprenents i sinceres.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Nicolas Canteloup

Nicolas Canteloup, nascut el 4 de novembre de 1963 a Mérignac (Gironda), és un còmic i imitador francès. Va començar la seva carrera com a animador al Club Med a principis dels anys 90. Inicialment, va treballar com a presentador, unint-se al Club Med a Pompadour com a 'Gentil Organisateur' (G.O.) el 1991. Abans d'això, va passar dos anys al centre de l'UCPA a Segonzac, a la Corrèze, per convertir-se en instructor d'equitació i va obtenir un certificat d'instructor d'equitació. Inicialment, va començar a entretenir els seus amics i veïns amb imitacions. De l'École nationale d'équitation de Saumur, va rebre un títol. L'estil còmic de Canteloup se centra en imitacions i en parodiar figures públiques. Entre 1995 i 2011, va posar veu a nombrosos personatges a Canal+'s Les Guignols de l'info, interpretant més de quaranta persones diferents. El seu debut televisiu va ser a Drôle de scène el 2001, i va participar freqüentment a Vivement dimanche prochain amb Michel Drucker del 2003 al 2011. Les seves actuacions han inclòs espectacles en directe, com ara engagements a l'Olympia i al Palais des Glaces de París el 2005, juntament amb gires per tota França. A partir del 2005, es va convertir en una presència constant al programa matinal d'Europe 1 'La Revue de presque,' continuant les seves aparicions fins a juliol del 2021, abastant un total de 16 anys. També va aparèixer a la pel·lícula televisiva I Love You Coiffure el 2020. Canteloup ha tingut diverses aparicions televisives destacades i ha presentat els seus propis programes. Va compartir les funcions de presentació d' Après le 20H c'est Canteloup a TF1 amb Nikos Aliagas d’octubre de 2011 a maig de 2012, i de nou a partir d’octubre de 2012; el programa va ser rebatejat com a C'est Canteloup el 2013 i es va emetre diàriament a TF1. França 2 li va dedicar un programa en prime time, 'Canteloup, y es-tu ?', l’abril de 2008.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Nicolas Vogel

Nicolas Vogel, de vegades presentat com a Nic Vogel, va néixer un actor francès el 2 de maig de 1925 en el 6è arronissement de París i va morir l'1 de setembre del 2006 en el 14è arrondiment de la mateixa ciutat.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Odile Versois

Odile Versois, nascuda Étiennette de Poliakoff el 15 de juny de 1930, al 15è arrondissement de París, va ser una actriu francesa. Va morir el 23 de juny de 1980, a París, de càncer, als 50 anys. Els seus pares, Vladimir de Poliakoff i Militza Envald, eren emigrants russos que van fugir després de la Revolució de 1917; el seu pare era cantant d'òpera i la seva mare ballarina de ballet. Va ser enterrada al cementiri rus de Sainte-Geneviève-des-Bois. Tània Baydarova, posteriorment coneguda com Versois, va començar a treballar professionalment en l'art a una edat jove, intentant primer una breu carrera de ballet com a 'petit rat' dins del Cos de Ballet de l'Òpera de París. Va passar a actuar als 18 anys, fent el seu debut cinematogràfic a *Les Dernières Vacances* (1948) al costat de Roger Leenhardt. Les seves primeres interpretacions van incloure aparicions en pel·lícules com *Orage d'été* (1949) amb la seva germana Catherine, i *Into the Blue* (1950). De 1948 a 1980, Versois va actuar en un total de 47 pel·lícules i programes de televisió. Va protagonitzar pel·lícules com *Le Train Bleu s'arrête 13 fois* (1966) i *La Juive du Château-Trompette* (1974). Les seves aparicions a la televisió van incloure papers en sèries com *L'inspecteur Leclerc enquête* (1962), *Le Pain de ménage* (1964), i el seu últim paper a *Julien Fontanes, magistrat* (1980). També va actuar en escenaris francesos, belgues, suïssos i del Nord d'Àfrica. La seva filmografia inclou *Bel Amour* (1951) i *À tombeau ouvert* (1956). Va estar casada dues vegades; primer amb Jacques René Dacqmine el 1951, divorciant-se l'any següent, i posteriorment amb Comte François Reynier Ambroise Henri Pozzo di Borgo el 1953, amb qui va tenir quatre fills.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Philippe Chevallier

Nascut a Redon l'11 de gener de 1956, Philippe Chevallier és un humorista, actor i fotògraf francès. És el més jove de quatre germans, i el seu pare era magistrat. Després d'estudiar inicialment dret durant quatre anys i obtenir un certificat en criminologia, va assistir als Cours Simon per a formació teatral, i finalment va seguir un professor per iniciar la seva pròpia escola on va conèixer Régis Laspalès el 1980. Aquesta trobada va marcar l'inici d'una col·laboració important. La parella còmica de Chevallier et Laspalès, formada amb Régis Laspalès, és el que principalment defineix la carrera de Chevallier. Van debutar amb el seu primer espectacle, *Pas de fantaisie dans l'orangeade*, el 1981 i van fer el seu debut televisiu el 1982 a 'Le Théâtre de Bouvard'. El duo va guanyar popularitat per esquets com *Le train pour Pau*, *Les Vacances* i *S.O.S détresse*. La seva col·laboració es va estendre al cinema, protagonitzant notablement *Ma femme s'appelle Maurice* el 2002 i apareixent en pel·lícules com *Tête à tête* (1994), *Le Pari* (1997), *Ca n'empêche pas les sentiments* (1998), *Antilles sur Seine* (2000), *Les Gaous* (2004) i *Tu vas rire mais je te quitte* (2004). Van rebre el Premi Humor SACEM el 1999, i de 2001 a 2014, Chevallier va ser membre de 'Les Grosses Têtes' a la televisió. Més enllà del seu treball còmic, Chevallier és reconegut per la seva fotografia. El seu estil artístic explora temes de transparència, opacitat, voyeurisme, exhibicionisme i modestia, sovint utilitzant mitjons com a "unitat de mesura". Els crítics han assenyalat una presència paradoxal d'erotisme en les seves fotografies i han descrit la seva aproximació com cada cop més sofisticada. Va passar de la fotografia Polaroid a la digital i és membre de l'Acadèmia Alphonse Allais. Es va casar amb la seva parella, Stéphanie (coneguda com Tiffany), el 26 de juliol de 2016. Una actuació està programada per al 22 de maig de 2027, al Théâtre de Longjumeau.

Veure el perfil