Directori global de talent

Directori de còmics

Explora perfils de còmics, resums biogràfics, país d'origen i enllaços oficials.

1899 còmics

Albert Algoud

Albert Algoud, nascut el 23 de març de 1950 a Asnières-sur-Seine, és un humorista francès amb una carrera diversa i extensa. Prové d'una família d'escriptors; el seu pare era François-Marie Algoud, i és nét d'un altre Albert Algoud, tots dos autors. Abans de guanyar prominència en la comèdia, Algoud va treballar com a professor de francès de 1976 a 1988, ensenyant a Alta Savoia, La Roche-sur-Foron i Poissy. La seva vida primerenca va incloure breus períodes d'implicació política, incloent la participació en l'Acció Francesa i posteriorment, la Gauche prolétarienne, tot i que va abandonar a causa de desacords ideològics. El viatge còmic d'Algoud va començar a la ràdio, inicialment amb "Contrebande" a Annecy al voltant de 1970. Va obtenir un reconeixement més ampli gràcies al seu treball en programes de Canal+ com Nulle Part Ailleurs i Karl Zéro , on va interpretar el personatge de Pintimbert al costat de Karl Zéro. També va contribuir a l'escriptura d'esbossos per a Nulle Part Ailleurs amb Antoine de Caunes i Laurent Chalumeau. Entre 1989 i 1990, Antoine de Caunes, Karl Zéro i ell van compartir les tasques de presentació d'un programa de ràdio còmic emès a RFM. El seu humor es descriu com a absurd i erudit, barrejant la sàtira i les referències culturals, i és conegut per les seves imitacions de figures polítiques com Hu Jintao, Vladimir Putin i Osama bin Laden. També va co-crear la paròdia d'informatius Zérorama amb Christophe Bertin el 1994, i va aparèixer en el programa d'informatius satíric de Karl Zéro, Le Vrai Journal de Karl Zéro . La carrera d'Algoud continua evolucionant. De 1999 a 2002, va presentar el magazine cultural La partie continue a France Inter. Ha escrit nombrosos llibres, centrant-se particularment en el món de Tintin, incloent-hi un diccionari dels insults del Capità Haddock i una biografia no autoritzada de Madame Castafiore. El 2023, va publicar Le Prof qui a sauvé sa vie , una tira còmica autobiogràfica. Actualment, apareix com a 'Père Albert' a Le Fou du roi i À rebrousse poil de France Inter, i ha estat col·umnista a La Bande originale des del 2015. El seu fill Boni va ser diagnosticat amb autisme aproximadament 27 anys abans de l'actualitat, un tema que Algoud aborda públicament. Continua sent un autor prolífic, havent escrit al voltant d'una desena de llibres dedicats a Tintin, incloent-hi Le dictionnaire amoureux de Tintin , on elogia La Roche-sur-Foron.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Albert Meslay

Albert Meslay és un humorista francès, nascut el 9 de maig de 1956. Abans de dedicar-se a la comèdia, Meslay va treballar com a analista programador i analista de sistemes, trobant l'últim càrrec poc satisfactori. Va estudiar Economia i va començar a actuar en petits escenaris i bistrots a Bretanya. L'estil còmic de Meslay es caracteritza per l'absurditat, el joc de paraules i el raonament il·lògic. El seu humor combina jocs de mots, imitacions de figures com Émile Zola, Gandhi, Jean Moulin, Plini el Vell i el banquer de Christophe Colom, i un sentit general de l'absurd. Sovint se’l considera un patafísic i un especialista en la patafísica. Va anar a viure a París el 1996, després d'haver deixat la feina el 1993. Va actuar en llocs com Point Virgule, Café de la Gare i Théâtre Trévise. El 1995, va guanyar el premi Devos d'Or al Festival de Monnaie, presentat per Raymond Devos. Al llarg de la seva carrera, Meslay ha aparegut en nombrosos programes de ràdio i televisió, incloent-hi 'Le fou du roi' de Stéphane Bern a France Inter del 2001 al 2003, “Etonnant et Drôle” de Patrick Sébastien el 1996, "Faites la fête" de Michel Drucker del 1997 al 1998, i “Rien à voir” de Laurence Boccolini entre el 1999 i el 2000. Nombrosos programes de televisió són fruit de la seva creativitat, notablement 'L'Albertmondialiste,' 'Albert Meslay au Point-Virgule,' 'Je pense, mais je ne me comprends pas,' 'Je délocalise,' i 'La joyeuse histoire du monde.' També ha publicat 'La Cosmochérette' el 2000, amb una edició revisada que va aparèixer el 1980. Meslay és membre de l’Acadèmia Alphonse-Allais i va aparèixer a la sèrie de televisió "C'est la crise" el 2013 i a la pel·lícula 'Salauds de pauvres' el 2019. Continua de gira, amb el seu espectacle més recent 'Je n’aime pas rire, ça me rappelle le boulot,' creat el 2023, que encara s’està representant el 2026.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Alex Lutz

Nascut el 25 d'agost de 1978 a Estrasburg, Rin, Alex Lutz treballa a França com a actor, humorista, director, autor dramàtic, novel·lista i director.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Alex Métayer

Alex Métayer, nascut Alexandre Marcel Jacques Métayer el 19 de març de 1930 a Berre-l'Étang, va ser un humorista francès. Els seus pares van traslladar la família a Algèria el 1936, on va passar els anys formats fins a retornar a França el 1945 després de la Segona Guerra Mundial. Va demostrar habilitat musical des de ben petit, obtenint un primer premi pel toc de clarinet i treballant com a músic abans de seguir altres rols com a animador, cap de vila i gerent d'entreteniment al Club Med. En els primers anys seixanta, Métayer va començar la seva carrera actuant en cabarets i va guanyar una notable visibilitat obrint per a Georges Brassens al Bobino el 1964. Va continuar construint la seva reputació participant en l'emissió de ràdio 'L'Oreille en coin' del 1966 al 1968 i actuant en diversos teatres prestigiosos, com ara el Théâtre de la Ville, l'Olympia i el Casino de París. El seu estil còmic consistia a portar un vestit blanc a l'escenari i observar la gent corrent, sovint incorporant un accent 'pied-noir' del seu temps a Algèria. També va presentar espectacles al Bobino, inclosa ‘Les femmes et les enfants d’abord’ el 1983. Al llarg de la seva carrera, Métayer va crear nombrosos espectacles en solitari, començant amb 'Mémoire d'un amnésique' el 1975 i seguit per títols com 'Nous on s'aime,' 'La Vie en VO,' i 'Merci disco.' Va dirigir tres pel·lícules: 'La Vie des seins' (1973), 'Le bonheur se porte large' (1988), i 'Mohamed Bertrand-Duval' (1991). El 1993, el seu espectacle 'L'Opéra comique' li va valer el Gran Premi de l'humor de la Sacem i una nominació al millor humorista als Victoires de la musique. El seu últim espectacle, 'Alex perd la tête,' presentat el 2000 al Théâtre du Palais Royal, tenia un to professoral i reflexionava sobre les actituds de la gent. Alex Métayer va morir l'21 de febrer de 2004 a Levallois-Perret a causa del càncer, i està enterrat al cementiri de Montparnasse; un carrer a Berre-l’Étang porta el seu nom.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Alexandre Astier

Alexandre Astier és un artista francès polifacètic, nascut el 16 de juny de 1974 a Lió. Un individu versàtil, assumeix rols com a humorista, guionista, compositor, director, editor, escriptor i també actor. Els seus pares, Lionnel Astier i Joëlle Sevilla, són també actors i productors, cosa que va contribuir a la seva primera exposició a les arts escèniques. L'origen familiar d'Alexandre Astier inclou arrels paternes de la regió del Gévaudan i ascendència materna d'origen italià-espanyol, i és el germàastre de l'actor Simon Astier. El viatge artístic d'Astier va començar amb una formació musical formal; va estudiar música al Conservatori de Lió a partir dels sis anys, centrant-se en el contrabaix, l'orquestració i els cors, i més tard va assistir a l'Escola Americana de Música Moderna a París el 1989. També va seguir estudis d'interpretació i guió cinematogràfic. Les seves primeres obres inclouen escriure i actuar en obres de teatre com 'Le Jour du froment' i 'Nous crions grâce,' i coescriure, actuar i compondre música per a curts com Soyons sport i Un soupçon fondé sur quelque chose de gras el 2001. El curtmetratge Dies Irae , dirigit per ell el 2002, va servir com a esborrany fonamental per a la seva creació més reconeguda, Kaamelott . És conegut principalment per Kaamelott , una sèrie de televisió que va crear, dirigir, escriure, editar, compondre i protagonitzar del 2005 al 2009, que es va emetre inicialment a M6. Quatre dels seus set fills han aparegut a l'espectacle. Astier també ha tingut papers en pel·lícules com Hey Good Looking! (2006), Asterix at the Olympic Games (2006), LOL (2009) i All Three of Us (2015). Va dirigir David et Madame Hansen (2012) i va co-dir pel·lícules d'animació Asterix: The Mansions of the Gods (2014) i Asterix: The Secret of the Magic Potion (2018). També ha actuat en espectacles humorístics com Que ma joie demeure! (2012) i L'Exoconférence (2014). Actualment, està adaptant Kaamelott en una trilogia de pel·lícules, amb la primera pel·lícula, Kaamelott: Premier Volet , estrenada el 2021. També planeja publicar una sèrie de novel·les gràfiques, Kaamelott Résistance , per omplir la bretxa entre la sèrie de televisió i les pròximes pel·lícules, i el rodatge d'aquest projecte va començar al gener de 2019. Alexandre Astier és propietari d'un castell a l'Ardecha on guarda els seus instruments musicals.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Alma Brami

Alma Brami és una escriptora francesa, reconeguda pel seu treball tant com a novel·lista com a dramaturga. Va obtenir el primer reconeixement el 2008 amb la publicació de 'Sans elle', una novel·la que va obtenir nombrosos premis. Aquesta primera victòria va ser seguida per la continuació de la publicació de novel·les, incloent 'Ils l’ont laissée là' el 2009 i 'Tant que tu es heureuse' el 2010. Aquestes primeres tres novel·les van ser traduïdes i publicades a la Xina al setembre del 2011, ampliant així la seva audiència a nivell internacional. Va ampliar encara més la seva obra literària amb 'C’est pour ton bien' el 2012 i 'Lolo' al gener del 2013, així com 'J’aurais dû apporter des fleurs' tant el 2014 com el 2016. Les activitats creatives de Brami s'estenen més enllà de les novel·les. El 2011, va publicar el seu primer llibre per a nens, 'Moi, j’aime pas comme je suis.' També va escriure el monòleg 'Mardi c'est le jour du poulet' per al festival 'Le Paris des femmes' el 2016, que posteriorment es va reescriure com a 'L’Ombre' més tard mateix aquell any. Entre els seus treballs recents hi ha la novel·la 'Ils sont moi, je suis eux,' publicada el 2023. A més, Brami és escriptora de cinema i ha co-escrit el guió de 'A Dangerous Game' amb Karine Silla. Aquest drama, centrat en una parella i el seu hoste, és produït per Thelma Films i està programat per estrenar-se a França el 20 de gener de 2027 sota el títol 'Un jeu dangereux,' amb una adaptació cinematogràfica planificada de la seva novel·la 'Qui ne dit mot consent'. L'obra de Brami també abasta la literatura infantil amb 'Je ne veux plus être un loup' (No vull ser més un llop), dirigida a infants de 3 anys en endavant. Aquest llibre, il·lustrat per Aurélie Grand, aborda els prejudicis i estereotips contra els animals a través d'una història on diversos animals —incloent un llop, un porc, una cabra, una eriçó, un cuc, un cocodril, un os i un ratolí— es rebel·len contra les seves males reputations i organitzen una festa per cuidar-se mútuament. El llibre és descrit com una oda a la llibertat i la fraternitat, animant els lectors a alliberar-se i ser ells mateixos. Des de 2024, ha estat realitzant entrevistes sota la sèrie 'Alma invite,' continuant amb el seu compromís amb el públic i altres creatius.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Jean- Hugues Lime

Jean-Hugues Limee, nascut el 2 de desembre del 1958 a Montferleil, és un actor francès que va prendre les primeres passes al Téâtre de Bouvard; També treballa com a director i escriptor.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Jean- Marie Proseller

Jean- Marie Prosier, nascut el 2 5 de febrer de 192. 8 de Montargis (Loz) i va morir el 15 de novembre de 1997 a Évrux (Eure) era actor francès, humorista i escriptora. Si mai no ha jugat res més que funcions de segon nivell al cinema, ha estat capaç de revelar el seu sentit de la comèdia en molts dibuixos i fins i tot en anuncis. El personatge que fa més memorable al segle XXI és Solcarlus, figura central del lloc de publicitat "Le Péplum," dirigida per Dino Risi per la promoció de la Terra detergent per S.C. Johnson.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Jean-Guy Fechner

Jean-Guy Fechner, nascut el 2 de març de 1947 a Agen, França, és un artista polifacètic. Es defineix com a actor, humorista, compositor, bateria i productor. La seva família inclou el seu germà, Christian Fechner, que també és productor, i el seu fill, Sébastien Fechner, que comparteix la mateixa professió. Als 79 anys, s'acosta al seu 80è aniversari el 2 de març. La carrera de Fechner va començar al juny de 1966 quan es va unir al grup musical Les Charlots, originalment coneguts com a Les Problèmes. Va substituir Donald Rieubon com a bateria i va romandre membre fins al juny de 1976. Durant aquest temps, Les Charlots van obtenir reconeixement a través de paròdies de cançons sugestives i van assolir un èxit significatiu en el cinema, incloent aparicions a La Grande Java , Les Bidasses en folie i Le Grand Bazar . El grup va passar per diversos canvis de nom abans d'establir-se com a Les Charlots. Notablement, Les Problèmes van obrir el concert de The Rolling Stones el 1966. Va deixar el grup després de filmar Bons baisers de Hong Kong . Després de la seva sortida de Les Charlots, Fechner va treballar a Studios Fechner amb el seu germà. La seva filmografia inclou aparicions en aproximadament deu pel·lícules entre 1970 i 1975, així com papers cameo en produccions posteriors com Trop c'est trop i Au bistro du coin . També va protagonitzar pel·lícules com Fools Run Amok in Spain (1972) i The Cardboard Box (2004). Fechner va compondre música per a diverses pel·lícules, incloses Les fous du stade , Les Charlots font l'Espagne i Bons baisers de Hong Kong . Va supervisar la campanya publicitària per a Les Bronzés 3 . El 1975, va exercir com a actor i productor musical per a Best Kisses from Hong Kong . Va participar en el documental del 2013 Les Charlots Intime i es va reunir amb Les Charlots al maig de 2016 per celebrar el seu 50è aniversari, actuant en directe després d'una pausa de gairebé 40 anys. Va tornar a unir-se a Les Charlots el 2014 i continua sent membre. La carrera de Fechner va abastar 43 anys, incloent aparicions en sèries de televisió i pel·lícules. Va aparèixer a Vivement dimanche amb Les Charlots el 2008 i es va convertir en membre de 'Les Grosses Têtes' el 2013. Va participar en un creuer musical per a gent gran a Espanya el 2014 i va publicar el llibre Définitivement Charlots el 2012. Va aparèixer a l'obra de teatre Les Vieux fourneaux el 2022. Fechner va patir un AVC (ictus) el 2022. Actualment, està portant una vida tranquil·la allunyat de les càmeres.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Jean-Jacques Peroni

Jean-Jacques Peroni és un humorista francès, nascut el 21 de febrer de 1953, encara que algunes bases de dades afirmen que va néixer el 1955. Va créixer a París i va assistir al liceu Voltaire al 11è arrondissement. El seu pare, Victor Peroni, era un periodista esportiu que treballava per publicacions com ara L'Equipe, France Football i la revista Football. Peroni va començar la seva carrera escrivint obres de teatre als cafè-teatres durant els anys 70, a vegades al costat de Jean-Paul Sèvres i altres humoristes com Jean-Hugues Lime. Està casat i té un fill anomenat Jules. L'estil còmic de Peroni implica jocs de paraules i tòpics, sovint descrit com a tenir una llengua afilada i un pensament rosat. Va escriure i interpretar obres de teatre com ara 'Couple moi l'souffle' (1979), 'Les blaireaux sont fatigués' (1982) i 'J'aurais pu être votre fils' (1982). A partir del 1982, va participar en el programa de televisió 'Le Théâtre de Bouvard'. També va contribuir a revistes com Hara-Kiri i La Grosse Bertha. Sovint se'l coneix com a Peroni. La seva obra s'ha descrit com a àcida però divertida, i no s'estalvia ningú: ni dones, ni artistes, ni polítics, ni temes tabús. Una part important de la carrera recent de Peroni s’ha centrat al voltant de les seves col·laboracions amb Laurent Gerra. Van co-presentar 'En route vers l'an débile' a Europe 1, i més tard 'Le Grand Juron' i 'Un doigt dans l'actu' a RTL a partir del 2007. Van crear el primer espectacle en solitari de Laurent Gerra el 1999 i van continuar col·laborant en els espectacles posteriors. Va escriure tres CD interpretats per Laurent Gerra: 'Ma cabane au fond du jardin' com a senzill i les compilacions 'RTL Élections matinales' i 'Élections matinales volume 2'. Peroni va ser un participant regular al programa de ràdio 'Les Grosses Têtes' des de maig del 1998 fins a abril del 2021, guanyant Le Grand Concours des Grosses Têtes quatre vegades (2004, 2005, 2006, 2008). Al març del 2021, va criticar públicament 'Les Grosses Têtes' i Laurent Ruquier, cosa que va portar a la seva sortida després de 22 anys. Ha escrit diversos llibres, incloent 'Les Carnets d'un malfaisant' (2004) i 'Remettez-nous ça' (2008).

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Joan Maria Bigard

Jean-Marie Bigard, nascut el 17 de maig de 1954 a Fontaine-Luyères, a l'Aube, és un còmic, actor, escriptor i director francès. Actualment té 72 anys. El seu origen familiar inclou ser el quart i últim fill d'una família humil; el seu pare era carnicer que va deixar de treballar per motius de salut, i la seva mare treballava en un subcontractat de la indústria automotriu. Els estius els passava en una granja a l'Aube amb els seus avis materns. Bigard va tenir dificultats a l'escola, repetint quart curs, però va obtenir un BEP en mecànica general als 16 anys. Va treballar breument com a atendent d'una gasolinera i més tard va començar un negoci de reventa de Citroën Traction Avants antics. Les seves primeres experiències inclouen treballar en una fàbrica per cobrar prestacions d'atur i fer de cambrer a Troyes per donar suport a la seva mare, que patia una malaltia greu. Bigard va començar la seva carrera fent comèdia en directe i col·laborant en programes d’esquetxos. Va obtenir un reconeixement més ampli a mitjans dels anys 80 i va escriure més de 100 esquetxos per a 'La Classe' amb Laurent Baffie. També va escriure per al grup de comèdia Dummies en el programa 'Enlloc'. Els seus espectacles en solitari, començant amb ‘Has Dit Bigard’ (1988), són coneguts a França per ser volgars i confrontacionals. Al llarg de la seva carrera, Bigard ha aparegut en nombroses pel·lícules, incloses 'Philosophale' (2001), 'Clérambard' (2010), 'Els secrets professionals del Dr. Apfelglück', 'Arlette', 'La caixa' i 'I ara... senyores i senyors' (2002). També va fer la veu de Beefy en l’edició francesa de 'Little Nicky' i va dirigir, escriure i protagonitzar 'La germana espiritual' (1999). La seva obra amb millor qualificació a Rotten Tomatoes és 'I ara... senyores i senyors' amb una qualificació del 47%. La carrera de Bigard s'ha estès més enllà del cinema i la televisió; ha actuat a l'Arena Paris-Bercy i l'Estadi de França. Va presentar el programa de ràdio 'Les pieds dans le plat' a Europe 1 del 2014 al 2016. La seva vida personal inclou matrimonis amb Claudia Bigard (1991-2009) i Lola Marois (des del 2011), amb qui comparteix bessons anomenats Jules, Florian Jourda i Bella, juntament amb la seva filla Sasha. Lola Marois defensa públicament el dret de Bigard a la llibertat d'expressió i descriu la seva relació com un ‘vincle incondicional’. Recentment, Bigard s'ha enfrontat a problemes de salut, incloent una caiguda al març del 2024, dificultat posterior per caminar, rehabilitació i la revelació de tres ictus (AVC) al juliol. Actualment està sent monitorat mèdicament de forma adequada i ha aparegut amb Laurent Baffie. Malgrat aquestes preocupacions, Lola Marois comparteix actualitzacions sobre el seu benestar, i recentment va aparèixer a ‘Tout beau tout n9uf’ el 9 de juny del 2026, descrit com a una persona en bona forma.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Muriel Robin

Muriel Robin és una humorista, actriu, directora i directora d'escena francesa nascuda el 2 d'agost de 1955 a Montbrison (Loira). Els seus pares, Antoine Robin i Aimée Marie Joséphine Rimbaud, eren comerciants de calçat. Era la més jove de tres filles, amb dues germanes, Nydia i Martine. Després de lluitar amb l'escola i haver suspès el batxillerat dues vegades, va treballar venent sabates a la botiga familiar des del 1975 fins al 1976. El 1977, es va traslladar a París per estudiar interpretació al Cours Florent, i posteriorment va ser acceptada al Conservatori Nacional Superior d'Art Dramàtic de París, on es va graduar el 1980 amb honors. Va tornar breument a vendre sabates a Saint-Étienne després de graduar-se del conservatori. La seva carrera va agafar impuls quan es va unir a la companyia teatral de Roger Louret, Les Baladins en Agenais, a Monclar el 1981, on va conèixer Elie Semoun i Annie Grégorio. L'estil còmic de Muriel Robin ha inclòs col·laboracions amb Pierre Palmade, a qui considerava el seu alter ego masculí. Va coescriure i interpretar 'Maman ou Donne-moi ton linge, je fais une machine' el 1987, i va obtenir un reconeixement públic més ampli gràcies al programa de televisió 'La Classe' a finals dels anys 80. El seu primer espectacle en solitari, 'Les majorettes se cachent pour mourir,' es va estrenar el 1988, dirigit per Roger Louret. Va aparèixer en obres de teatre com 'Tout m’Enerve', 'Bedos-Robin', 'Feu la Ma La Mère' i 'On purge Bébé' durant els anys 90, i va protagonitzar pel·lícules com 'Les Visiteurs 2' el 1997. El 2007, va guanyar un Premi Emmy Internacional pel seu paper en la telefilm "Marie Besnard, l'empoisonneuse." Ha estat involucrada amb 'La Chaine de l’Espoir' a partir del 2001 i ha donat suport a concerts dels Enfoirés des del 1992 fins al 2007. Actualment està preparant un nou espectacle que barreja fantasia surrealista amb poesia sensible, amb l'objectiu de 'reenxantar' la vida.

Veure el perfil