Directori global de talent

Directori de còmics

Explora perfils de còmics, resums biogràfics, país d'origen i enllaços oficials.

1810 còmics

Nicole Ferroni

Nicole Ferroni és una còmica i actriu francesa. Nascuda el 19 de març de 1982 a Casablanca, Marroc, es va traslladar amb la seva família a Aubagne, prop de Marsella, quan tenia set anys. Els seus pares eren professors: la seva mare, professora de alemany d'Alsàcia, i el seu pare, professor de química d'origen italià. Té nacionalitat francesa i disposa d’un permís de treball de la Unió Europea. Inicialment, Ferroni va seguir una carrera en l'educació, obtenint un grau de llicenciatura en Ciències de la Vida i de la Terra a la Universitat de Provença Aix-Marsella I el 2002. Va intentar l'examen CAPES d'ensenyament però inicialment va fracassar, per obtenir posteriorment el seu CAPES el 2005. Va ensenyar ciència als districtes sud de Marsella del 2006 al 2010, dimitint a causa de preocupacions sobre la seva professió i el benestar dels estudiants. Durant aquest temps, va assistir breument a Cours Florent a París i va estudiar teatre a Aubagne i Marsella sota la direcció de Gilles Azzopardi. Al voltant del 2010, va començar a fer actuacions de comèdia en directe. La seva carrera còmica va guanyar impuls amb la creació del seu primer espectacle en solitari, L'Œuf, la poule ou Nicole ? , que es va estrenar a Marsella al novembre de 2010. Va aparèixer al programa On n’demande qu’à en rire amb Laurent Ruquier del 2011 al 2014, interpretant 64 esquisses i quedant segona en un episodi prime-time el 2012. Aquesta visibilitat va portar a representacions exhaurides del seu espectacle en solitari al Le Point-Virgule de París. També ha guanyat premis al Festival de la Risa de Puy-Saint-Vincent i ha estat padrina del Festival Top In Humour. Des d’octubre de 2020, presenta el programa de tertúlia humorística Piquantes ! a Téva. Actualment, treballa com a columnista per a France Inter i contribueix regularment amb un espai anomenat "Le Billet de Nicole Ferroni", que sovint cobreix actualitat i temes polítics. Està representada per Agence Arc-En-Ciel.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Norman Thavaud

Norman Thavaud, nascut Norman Jacky Cyril Thavaud el 14 d'abril de 1987 a Arras, França, és un humorista i personalitat d'internet francès. Va néixer a Arras (Pas-de-Calais) i va passar la infància a Liévin. Jackie Thavaud, el seu pare, va fomentar l'apreciació cultural i va ser director de l'escola de cinema Flec a Montreuil. La seva mare, professora d'història i geografia, va morir de càncer quan ell tenia quinze anys. Té una germana gran que es diu Daphné. La primera etapa de la vida de Thavaud va incloure set anys de formació en saxòfon a un conservatori. Després d'obtenir el batxillerat el 2005, es va traslladar a París per estudiar cinema a la Universitat Paris-1 Panthéon-Sorbonne, on va obtenir un títol en cinematografia al juliol de 2009. Durant els seus estudis, va treballar en diversos llocs i es va convertir en un especialista en muntatge de vídeo. Al març de 2008, va cofundar el grup còmic ‘Le Velcrou’ amb Hugo Dessioux; Marc Jarousseau (Kemar) es va unir més tard el 2008, i va conèixer Cyprien Iov (Monsieur Dream) a través d'aquest grup. Le Velcrou es va dissoldre a l'octubre de 2010. Thavaud va llançar el seu canal de YouTube en solitari 'Norman fait des vidéos' el 3 de gener de 2011. El seu vídeo ‘The bilinguals’ va augmentar significativament la seva popularitat. El vídeo 'Luigi Clash Mario' té el distintiu de ser el més popular, arribant a més de 86 milions de visualitzacions al març de 2021. Grava vídeos al seu pis parisenc amb un company de pis i dues gats anomenades Sergi i Becassine. Norman ha aparegut en programes de televisió com ‘Very Bad Plagues’ de Palmashow i ha participat en l'espectacle 'Zapping Amazing' al Grand Rex de París al desembre de 2011, cosa que va portar a una gira per França del 5 al 15 de febrer de 2013. A desembre de 2023, és el quart videògraf francòfon més subscrit a YouTube amb 11,3 milions de subscriptors. La investigació sobre aquestes acusacions es va tancar el 2023. Actualment està en una relació amb la influenciadora Martha Gambet, amb qui té una filla anomenada Bianca (nascuda al març de 2019), i es van casar el 14 de setembre de 2024.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Olivier Baroux

Olivier Baroux, nascut Olivier Marie el 5 de gener de 1964 a Caen, és un actor, còmic, escriptor i director francès. Va obtenir inicialment reconeixement com a part del duo còmic Kad & Olivier amb Kad Merad. La seva carrera va començar amb feina com a animador a la ràdio Adel a Caen, seguida de cinc anys com a especialista a Radio Vallée de Seine, presentant l'espai 'Self-service'. El 1991, es va unir a Oui FM a París on va conèixer Kad Merad i posteriorment va formar el duo còmic 'Kad et Olivier' el 1992. Juntament, van presentar l'espai de ràdio 'Rock'n'Roll Circus' a partir del 12 de març de 1992, i van comptar amb l'ajuda de Jean-Luc Delarue per fer la transició a la televisió, arribant a presentar 'La Grosse émission' a Comédie! entre 1999 i 2001. Baroux ha desenvolupat una carrera en solitari alhora que manté la col·laboració amb Kad Merad. Va fer aparicions cinematogràfiques abans de coescriure 'Mais qui a tué Pamela Rose?' el 2003. El seu treball s'estén a l'actuació de doblatge i inclou interpretar el geni a 'Iznogoud' el 2005. Va demostrar els seus talents de director amb 'Ce soir je dors chez toi' el 2007, basada en la sèrie còmica 'Monsieur Jean,' i després va dirigir 'Safari' el 2009 protagonitzada per Kad Merad. La sèrie 'Le Tuche' té un lloc important en la seva filmografia; va dirigir 'Les Tuche' el 2011, seguida de 'Les Tuche 2: Le Rêve américain' el 2016, i 'Les Tuche 3: Liberté, Égalité, Fraternituche' el 2018. La darrera pel·lícula li va valer el César du public el 2019, i la seva obra en la sèrie està influenciada pels reptes d'aconseguir el somni americà. Baroux continua sent actiu en la indústria de l'entreteniment. Va estrenar 'Menteur' a França el juliol del 2022. Està casat amb Coralie des del 2009 i tenen dos fills, Enya Baroux (nascuda el 1991) i Boris Baroux (nascut el 2001). Al llarg de la seva carrera, ha treballat tant com a actor com a director, demostrant versatilitat dins del panorama de la comèdia francesa.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Olivier de Benoist

Olivier de Benoist, nascut Olivier Marie Emmanuel de Benoist de Gentissart el 14 de juny de 1974 a Reims, és un humorista i actor francès amb arrels que es remunten a Bèlgica i fins i tot a Carlemany. Provingent d'una família d'orígens nobles i amb set fills, va passar la infància a Champagne. La seva educació va ser estricta i religiosa, incloent l'assistència a escoles jesuïtes. Està casat amb Caroline Menand durant quinze anys, a qui va conèixer durant els seus estudis, i tenen quatre fills: tres fills i una filla, de 14, 13, 9 i 2 anys. El seu nom complet reflecteix la seva línia aristocràtica, com Olivier, Marie, Emmanuel, baró de Benoist de Gentissart. Inicialment, va estudiar dret durant cinc anys a la Universitat de París i va obtenir una qualificació de jurista, la carrera d'Olivier de Benoist va prendre un gir inesperat cap a l'espectacle. Va entrenar-se a Studio Pygmalion i va començar el seu recorregut artístic apareixent en una obra creada per Benoît Poelvoorde, "Modèle déposé". Les seves primeres obres inclouen anuncis de televisió per al canal Téva el 2002 i la creació de la seva primera obra, 'Né sous X', el 2003, seguida d'una paròdia de programes de realitat anomenada 'Loft Sorry' el 2004. A partir del 2005, va desenvolupar i interpretar els seus populars espectacles en solitari, 'Haut débit', 'Très haut débit' i 'Très très haut débit', que combinaven esbossos i trucs de màgia, actuant en llocs com Le Petit Palais des Glaces i Point Virgule. Olivier de Benoist va obtenir una gran reconeixement el 2010 com a primer concursant d''On n’demande qu'à en rire,’ apareixent un rècord de 50 vegades en la temporada 1 i col·laborant amb Kev Adams. La seva comèdia sovint gira al voltant de temes com la misogínia, les relacions entre homes i dones i els dobles sentits sexuals, freqüentment començant amb la frase "Bonsoir, bonsoir. L’autre jour." Ha fet gires extensives, realitzant més de 650 espectacles incloent 'Très Très Haut Débit' i arribant a més de 300.000 espectadors, amb dues actuacions exhaurides a l’Olympia. La seva obra continua evolucionant; va crear '0/40' el 2016 amb Pierre-Marie Debrie i va començar a interpretar un nou espectacle anomenat 'Le petit dernier' el 2019. Actualment, està creant ‘Le droit au bonheur’ que començarà les actuacions a l’octubre de 2024, i està programat per aparèixer a la sèrie de televisió 'Capitaine Marleau' (2023) i a la pel·lícula 'Sur la dalle' (2025), així com a la sisena temporada d''Astrid et Raphaëlle' (2025). També ha publicat un còmic, ‘Le Dernier Rempart face à la dictature des femmes,’ i apareix freqüentment al programa de televisió "Vivement Dimanche" de Michel Drucker.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Patrick Bosso

Patrick Bosso és un humorista i actor francès, nascut el 12 d'octubre de 1962 a Marsella. Va néixer a la maternitat de l'hospital La Belle de Mai. Els seus pares eren immigrants italians que es van establir a França. En créixer al barri del Panier de Marsella, més tard es va traslladar als districtes del nord dins del complex d'habitatges 'Les Lauriers'. La vida primerenca de Bosso reflecteix el seu origen humil; el seu pare treballava al taller naval del Port de Marsella, i Bosso va seguir breument els seus passos com a constructor naval. També va intentar un aprenentatge de fontaneria però no el va completar. Abans de trobar la seva vocació en la comèdia, va tenir una varietat de feines, incloent-hi treball de missatgeria al Vieux-Port, repartició de cervesa, esbandida de plats a restaurants i treball a l'ajuntament. El canvi de carrera de Bosso va començar a París, on va treballar com a porter a Pigalle i va vendre mercaderia per a músics com Madonna, Roch Voisine i Michel Sardou. El 1989, va començar a prendre classes d'interpretació amb Niels Arestrup, que el va animar a explorar els espectacles en solitari. Va debutar en actuació en solitari aquell mateix any amb 'C’est méchant' al Théâtre Marie Stuart. El seu primer gran espectacle, 'Qui ?!? Moi !?!', es va estrenar al Palais des Glaces el 1995. L'espectacle 'Les talons devant' (1997) va augmentar significativament el seu reconeixement públic. Va presentar breument 'La Grosse émission' al canal Comédie! de setembre a octubre del 1998, i el 2000, Pierre-François Martin-Laval (Pef) va dirigir el seu segon espectacle, 'Bosso exagère trop!'. Bosso ha continuat desenvolupant els seus talents còmics al llarg dels anys. Va presentar 'Du Bonheur' el novembre de 2005, que va sortir en DVD el 2007. 'Le spectacle de ma vie' es va estrenar a l’Olympia a l’octubre de 2003. Al llarg de la seva carrera, ha aparegut a més de vint pel·lícules des de 1996 i ha protagonitzat la minisèrie 'Hep Taxi!' (2003), així com diverses telefilms entre espectacles. El 2016, va interpretar el paper principal a la pel·lícula 'Marseille', dirigida per Kad Merad. També va demostrar la seva versatilitat dirigint el curtmetratge 'Rien ne sert de courir' el 1999 i publicant un llibre, 'Melon et Melèche: le grand concours', el 2001. El seu espectacle en solitari 'La courte échelle' es va estrenar a la Comédie de Paris al gener de 2009, i va sortir en DVD el 2010.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Patrick Font

Patrick Font, nascut el 27 de setembre de 1940 a Vésinet, va ser un humorista i cantautor francès. Va començar la seva carrera com a professor (instituteur) de 1961 a 1968. Des dels anys 70 fins al 1995, va formar un duo còmic anomenat Font et Val amb Philippe Val. Al llarg de la seva carrera, va escriure lletres per a altres artistes, com ara Thierry Le Luron i Christophe Alévêque, demostrant la seva versatilitat dins del panorama de l'espectacle francès. Va publicar diversos llibres, incloent-hi *J'exagère, mais pas assez* el 1992 i *Souvenirs d'un cow-boy d'opérette* el 2018. El 1992, esdevingué columnista de la revista satírica *Charlie Hebdo*, i també va col·laborar amb l'espai radiofònic *Rien à cirer* a France Inter. El 1994, va fundar Marie Pantalon, una escola de formació en arts escèniques a Alta Savoia. A partir del 2007, va ser un humorista permanent al Théâtre des Deux Ânes de París, participant en obres com 'Sarkozix Le Gavlois', 'Kadhafi à Paris' i 'Nicolas s'remarie'. La seva comèdia sovint incloïa revistes satíriques sobre l'actualitat, a vegades descrites com a ‘façon Riviera’, fent referència a figures com Sarkozy i Fillon. La carrera de Font es va veure significativament afectada per procediments judicials que van començar el 1996. Va ser declarat culpable d'abusos sexuals sobre menors i va complir quatre anys i dos mesos de presó del 1996 al 2000, després d'un judici a Annecy al març de 1998. Malgrat aquests esdeveniments, va continuar involucrat en activitats artístiques, cofundant Les Auteurs Réunis el 2005, que va ser responsable de *Le Coq des Bruyères* i *Le Bar des vieux cons*. Va participar en l'àlbum *La verVe et la Joie* el 2011. Patrick Font va morir el 6 d'abril de 2018, als 77 anys, a causa de complicacions d'una llarga malaltia hepàtica, deixant enrere un llegat complex dins de la comèdia francesa.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Patrick Raynal

Patrick Raynal, nascut Bernard Giraud a Vierzon el 29 de maig de 1926, va ser un cançonnier i humorista francès. Va començar el seu recorregut artístic després de la Segona Guerra Mundial, als 20 anys, decidint dedicar-se a una carrera artística. Criat en una família humil amb un pare comunista, va experimentar interrupcions des de la infància, incloent expulsions freqüents de l'escola i un breu episodi de fugida als 13 anys. Les seves primeres experiències escèniques van implicar imitar Charles Trenet mentre estava a l'exèrcit, cosa que li va valer el sobrenom de "el boig cantant de Vierzon". Posteriorment, va emprendre una carrera de music-hall com a "còmico camperí", abraçant les seves arrels rurals. Raynal va guanyar popularitat als anys 50, actuant inicialment a la regió de Berry i després a nivell nacional. El seu estil còmic sovint presentava retrats satírics dels pagesos de Berry, encarnats per la família Berlodiot i particularment pel personatge de Berlodiot, una caricatura amb un accent distintiu. Va actuar en llocs com el Caveau de la République, on va cultivar amistats amb Pierre Dac i Francis Blanche, i més tard va adornar escenaris com Bobino i l'Olympia. Al llarg de la seva carrera, que va abastar aproximadament 50 anys, va gravar nombrosos discos de 45 rpm, aconseguint una popularitat significativa a la regió de Berry i més enllà, obtenint dues disc d'or al llarg del camí. A banda de les seves actuacions a l'escenari i els enregistraments, Raynal també va aparèixer en diverses pel·lícules, incloent-hi *Le journal d'une femme en blanc* (1965) al costat de Marie-José Nat, així com *Babette s'en va-t-en guerre* (1960), *Le Magot de Josepha* (1962) i *Les grandes familles* (1966). Va criticar obertament aspectes de la cultura parisenca, particularment la societat de consum, considerant-la estressada, irrespectuosa i uniforme, i també va expressar el seu descontentament amb la 'nouvelle cuisine'. Va rebre reconeixement pel seu treball, incloent-hi el Prix de l'humour el 1971 i el Prix Fernand Raynaud dues vegades, el 1971 i de nou el 1989. També va ser condecorat amb la Chevalier des Arts et des Lettres, Grand Officier de la Ligue du Bien Public, i medalles de la ciutat de París i la Sacem. Després de retirar-se a Anzy-le-Duc amb la seva esposa Claudie, va continuar oferint espectacles benèfics per a organitzacions com la lliga contra el càncer i l'associació per a gossos cecs. Patrick Raynal va morir a l'hospital de Paray-le-Monial l'1 de maig de 2010.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Philippe Lellouche

Philippe Lellohero travailla comme aseur, réalisateur, escanénariste, animant de télvision et coreur. L'he d'educador le métier ducratureu fill frèree, Gilles Lellouche.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Philippe Meyer

Philippe Meyer, nascut el 25 de desembre de 1947 a Germersheim, Alemanya, és una figura polifacètica conegut com a periodista, humorista, escriptor i personalitat de ràdio i televisió. El seu viatge va començar el 1965 quan va iniciar els estudis de dret i sociologia a la Universitat de París-Nanterre. Durant aquest període, també va treballar com a educador en un club de prevenció de la delinqüència juvenil a París, demostrant un interès primerenc per les qüestions socials. La implicació de Meyer amb l'activisme estudiantil és evident en el seu paper de president del comitè de vaga a Nanterre al novembre de 1967 i participant en les protestes de maig de 1968 al costat de Paul Ricœur. Les inquietuds intel·lectuals de Meyer s’estenien més enllà de França, ja que el 1968 va rebre una beca de l’Oficina Franco-Quebec Jove per estudiar les respostes a la delinqüència juvenil al Quebec. Aquesta experiència va resultar formativa, donant lloc a relacions amb figures destacades com René Lévesque, Denys Arcand, Michel Chartrand i Gilles Vigneault. Va defensar la seva tesi doctoral, "L'Enfant et raison d'État", el 1977 sota la direcció d’Annie Kriegel i Philippe Ariès. També va treballar com a investigador al Centre de santé mentale sota el professor Philippe Paumelle. A partir de març de 1982, Meyer va començar a treballar en emissores de ràdio per a l’emissió pública de servei, i va presentar 'Télescopages' a France Inter del 1982 al 1989. La carrera de Meyer en els mitjans va continuar amb 'Allegro serioso' a France Culture (1984-1995) i 'Libre examen' (1995-1998). És particularment reconegut pel seu segment diari d'humor a France Inter del 1989 al 2000, que començava amb 'Habitatants feliços de...' i acabava amb frases com 'Estem vivint una era moderna'. Va presentar 'L'Esprit public' a France Culture del 1998 al 2017, continuant-lo com a podcast després de la seva finalització. També va presentar ‘La prochaine fois, je vous le chanterai’ a France Inter del 2000 al 2016. Meyer ha aparegut en pel·lícules com 'It begins today' i 'The Case Picpus,' i la sèrie de televisió 'Maigret.' Recentment, ha publicat 'La prochaine fois, je vous l'écrirai,' un llibre de retrats i homenatges, i continua moderant el podcast 'Le Nouvel Esprit Public,' col·laborant amb intel·lectuals públics.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Philippe Val

Philippe Val, nascut el 14 de setembre de 1952 a Neuilly-sur-Seine, és un periodista, cantant i humorista francès. Els seus pares eren un botxí, René Vol, que més tard va canviar el seu nom a Val, i una perruquera; era el quart i últim de quatre germans. Va abandonar l'escola als 17 anys per dedicar-se a la música, demostrant una inclinació artística primerenca. El viatge còmic de Val va començar amb el duo Font et Val, format a la dècada de 1970 amb Patrick Font. Inicialment, van actuar com a cantautors en llocs com La Pizza du Marais, Théâtre de Dix heures i Vrai Chic Parisien, acompanyats per Paul Castanier fins al 1989, i posteriorment per Emmanuel Binet. A principis de la dècada de 1980, va oferir ocasionalment concerts en solitari, de vegades amb el seu gos, Jeff. Va col·laborar amb la cantant Anne Vanderlove el 1973 en el seu àlbum carregat de política 'Non'. Va editar breument La Grosse Bertha el 1991 i va cofundar la segona iteració de Charlie Hebdo el 1992 al costat de Cabu, exercint com a editor i director fins al 1992. Més tard, va tornar a dirigir Charlie Hebdo del 2004 al 2009, publicant els dibuixos de Jyllands-Posten sobre Mahoma el 2005, cosa que va provocar una absolució el 2007 pels càrrecs d'incitar a l'odi. Ha publicat diversos llibres, incloent 'Vingt ans de finesse' (1992) i 'Malaise dans l’inculture' (2015). Després de deixar Charlie Hebdo el 2009, Val esdevingué director de France Inter, càrrec que va ocupar fins al 2014. Va publicar àlbums com 'Paris-Vincennes' (1996), 'Hôtel de l’univers' (1999) i 'Philippe Val' (2004). Val ha expressat opinions polítiques contundents, redactant un manifest contra l'antisemitisme el 2018 i oposant-se a grups com el Front National i els integristes catòlics. Actualment, és col·umnista setmanal per la cadena de ràdio Europe 1 des del 2021. La seva carrera reflecteix una participació diversa en la cultura i la societat franceses, marcada tant per la col·laboració creativa com pel lideratge editorial.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Pierre Levastor

Pierre-Tomastor (El 25 de gener de 1808 a Fontainebleau) és un actor francès. 4 de gener 1870 en el segon arrondement de París. El seu enterrament és al cementiri de Montmartre.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Pierre Repp

Pierre Repp, nascut Pierre Alphonse Léon Frédéric Bouclet el 5 de novembre de 1909 a Saint-Pol-sur-Ternoise, va ser un humorista i actor francès. Inicialment va estudiar al Conservatori de Lille i va obtenir un títol de Batxillerat abans de prestar servei militar a principis dels anys trenta. Després del seu servei militar, es va traslladar a París i va començar la seva carrera actuant en cabarets. El seu matrimoni amb Ferdinande Alice Andrée Bouclet, cosina seva, va tenir lloc el 14 d'agost de 1930 a Lille. Sovint actuava en music-halls i cabarets tant a París com en gira, establint-se com una figura destacada en l'espectacle francès. L'estil còmic de Repp es caracteritzava pel seu talent únic de ‘bafouilleur’, o talent per balbucejar. Simulava humorísticament el tartamudeig, sovint substituint paraules amb alternatives sorprenents i utilitzant jocs de paraules. Un esbós particularment famós, "Les crêpes", demostrava una recepta amb pronunciacions còmiques errònies i continua sent una referència humorística, com ha assenyalat Stéphane De Groodt. Aquest esbós també es va publicar com a cançó en un disc el 1960, juntament amb altres cançons com 'La Machine à laver'. Va col·laborar amb artistes com Boris Vian i Fernand Raynaud, i va aparèixer en nombroses obres de teatre i programes de televisió, incloses les emissions televisives de Guy Lux als anys 70 i les de Michel Drucker. Les seves aparicions es van estendre també a la televisió belga a 'Zygomaticorama'. Al llarg de la seva carrera, Repp va tenir papers en aproximadament 100 pel·lícules, sovint com a personatge secundari, incloent-hi títols notables com ‘Bonjour sourire’ i ‘Les Quatre Cents Coups,’ cosa que va contribuir al seu lloc en la història del cinema francès. També va participar a 'Le Nouveau Testament' al costat de Fernand Gravey. El 1982, va actuar al Casino de París per a la Fondation Perce-Neige. Era membre de la Société des Rosati. Pierre Repp va morir l’1 de novembre de 1986, als quasi 77 anys, a Plessis-Trévise i va ser enterrat al nou cementiri de Vincennes. El 2018, un assaig titulat 'Pierre Repp, Bégayer, exister, écrire' de Nicolas Le Golvan va explorar la seva vida i obra.

Veure el perfil