Directori global de talent

Directori de còmics

Explora perfils de còmics, resums biogràfics, país d'origen i enllaços oficials.

1801 còmics

Bruno Salomone

Bruno Salomone, també conegut com Bruno Salomon, va ser un actor i humorista francès. Nascut el 13 de juliol de 1970 a Villeneuve-Saint-Georges (Val-de-Marne), va passar part de la seva infància a Marsella abans de traslladar-se als suburbis de París. Era fill únic, amb una mare costurera i un pare fontanista interessat en l'astrologia. Malgrat sentir-se tímid durant els seus anys escolars, Salomone va desenvolupar confiança imitant els seus professors. A principis dels anys 90, Salomone va obtenir el batxillerat al Lycée Georges Brassens; no obstant això, originalment tenia la intenció d'estudiar medicina veterinària. Salomone va començar la seva carrera fent actuacions en cafè-teatres, component esbossos i va treballar breument com a Dingo a Euro Disney durant dos anys. També va aparèixer en un VHS promocional de PlayStation del 1995. El 1996, va guanyar notorietat al programa de talents *Graines de star* pel seu humor absurdista i va guanyar la competició. Va fer actuacions regulars al cafè-teatre Le Carré Blanc a partir del 1998, i va formar part del grup de comèdia Nous Ç Nous amb Éric Collado, Manu Joucla, Éric Massot i Jean Dujardin. El grup va aparèixer freqüentment al programa *Fiesta* de Patrick Sébastien, i també va aparèixer a *Farce Attaque* amb Jean Dujardin abans de començar una carrera en solitari a principis dels anys 2000. Va fer la seva primera actuació en solitari, 'N'est pas cochon d'Inde qui veut,' el 2000. Bruno Salomone va ser àmpliament reconegut pel seu paper de Denis Bouley a la sèrie de televisió *Fais pas ci, fais pas ça* (2007-2017). També va tenir papers a *Kaamelott* (2005 i 2009) i a la pel·lícula *Brice de Nice* (2005), interpretant Igor d'Hossegor. La seva obra es va estendre a l'actuació de veu, incloent-hi un paper a la pel·lícula d'animació *Lucky Luke* (2009) i proporcionant la veu en off per al joc 'Burger Quiz' d'Alain Chabat. Va publicar una novel·la titulada *Les Misophones* el 2019. El 2016, el seu espectacle 'Euphorique' va guanyar el Globe de cristal com a millor espectacle unipersonal. Salomone va morir el 15 de març de 2026, a Joinville-le-Pont (Val-de-Marne), als 55 anys, a causa d'una llarga malaltia. La seva mort va ser confirmada pel seu agent, Laurent Grégoire, i va provocar homenatges de Jean Dujardin, Florence Foresti, Nagui i Tiphaine Haas. Se’l recorda com un dels actors còmiques més recognoscibles de la televisió francesa.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

David Martais

David Martais (born 4 d'abril de 1984 a Rambouillat) treballa a França com a actor, humorista, pantalla i productor. Col·laboracions amb Grégore Ludig per formar el còmic duo Palmashow.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Denis Maréchal

Denis Maréchal és un humorista i actor francès nascut a Lió el 29 de novembre de 1969. Als 21 anys, el 1990, aspirava a ser actor. Va marxar de Lió a París als 24 anys per perseguir aquesta carrera, i va assistir a l'escola d'actuació Cours Florent durant dos anys. El 1997, ell i Fournel van guanyar a 'Graines de star', derrotant Jean Dujardin. Poc després, van aparèixer al programa de Philippe Bouvard 'Bouvard du Rire' i Thierry Ardisson el va convidar a aparèixer a 'Vue sur la mer' com a cambrer. Entre 1997 i 1999, Maréchal es va unir a la 'Bande du Carré Blanc' al cabaret Carré Blanc, participant en espectacles com ara 'Soirée d’Enfer', 'Graines de star', 'Demandez le Programme' i 'Vivement dimanche'. També va participar al Premi Coluche a Montrouge. El mariscal va continuant a construir la seva carrera, quedant segon a 'Coups d'Humour' el 2000 després de Maxime, i guanyant la competició el 2001, cosa que va portar a un contracte amb Glem. El 2005, va interpretar Narses a la sèrie de televisió 'Kaamelott', i va crear el seu primer espectacle en solitari, 'J’dis franchement'. A això va seguir 'Denis Maréchal passe la seconde' el 2007 i va produir una dotzena d'esbossos humorístics anomenats 'Gym Comic'. El 2008, va aparèixer a la pel·lícula 'La Personne aux deux personnes'. Des de juliol del 2010, ha aparegut freqüentment al programa de jocs 'Mot de passe'. Va actuar a 'Denis Maréchal joue!', dirigit per Florence Foresti, el 2012. També apareix al telefilm del 2024 'Les Fantômes des Saintes', i ha fet doblatge per a programes com 'Battlebots: Le Choc des robots' (2022) i 'Transformers: EarthSpark' (2023).

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Didier Bénureau

Didier Bénureau és un humorista i actor francès nascut el 28 d'octubre de 1956 a Courbevoie, un suburbi occidental de París. Va començar el seu viatge musical als 15 anys amb una passió per la guitarra, cosa que va portar a la formació d'un grup acústic anomenat 'Quasifolklo' el 1975. Aquest grup va obtenir reconeixement quan va guanyar una medalla en un programa de televisió presentat per Patrice Laffont. Després d'això, va servir a l'exèrcit del 1977 al 1978. Després del servei militar, Bénureau va buscar oportunitats d’actuació, treballant com a animador per a MSC de Villeneuve-la-Garenne i també fent de conseller de campaments d’estiu i supervisor de menjador escolar. Va prendre classes d’interpretació al MSC de Villeneuve-la-Garenne el 1979. Entre 1981 i 1984, va aparèixer en papers secundaris en pel·lícules i programes de televisió. El 1985, va debutar al Petit Théâtre de Bouvard amb els seus personatges neuròtics. El 1986, va col·laborar amb Muriel Robin per coescriure una obra de teatre anomenada 'MAMAN ou donne-moi ton linge ou je fais une machine !'. La carrera de Bénureau va guanyar impuls amb la seva primera exposició en solitari, 'Enfin Bénureau,' el 1988. Posteriorment, va aparèixer a la pel·lícula de Bertrand Blier, *Trop belle pour toi*, després de presentar-li un vídeo del seu espectacle. Entre 1990 i 2000, va tenir papers secundaris en diverses pel·lícules, incloent *Palais Royal!*. El 1993, va començar la seva segona exposició en solitari, dirigida per Dieudonné, i va conèixer Dominique Champetier, que esdevindria una col·laboradora freqüent. Va estrenar un curtmetratge anomenat *Zanzibar* el 1998. De 1997 a 1999, va representar la seva tercera exposició en solitari al Café de la Gare i Comédie Caumartin. Ha aparegut en nombroses obres que abasten comèdia, romanç i sèries de televisió, participant en més de 60 produccions el 2008. Els crítics han elogiat els seus espectacles, i va rebre el Gran Premi de l’Humor Negre el 2007 pel seu espectacle *Bobo*, que va guanyar el premi SACD al millor monòleg el 2009. Va interpretar Gilbert a la sèrie de televisió *Scènes de ménages* a partir del 23 de gener de 2023, però va deixar l’espectacle al juny de 2024 a causa de conflictes d’horari.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Didier Porte

Didier Porte és un humorista, presentador de ràdio, periodista i humorista francès nascut el 29 de gener de 1958 a Compiègne. Actualment té 68 anys. Els seus pares són francesos i han viscut a França durant generacions. Porte va obtenir una llicenciatura en economia a la Universitat de París-X Nanterre el 1980. Se'l defineix a si mateix com un 'periodista de complement' més que no pas un simple animador. Porte va començar la seva carrera com a periodista el 1984 a La Dépêche du Midi, i posteriorment va col·laborar amb diversos mitjans de comunicació, incloent-hi Le Matin de Paris, L’Étudiant, Canal 102, TSF 93, RMC, RFM, Europe 2 i Ouï FM. De 1984 a 1992, va treballar com a reporter-director per a l'espai 'Culture Pub' a M6. També va co-dirigir l'espai 'La Nuit de la connerie' amb Anne Magnien a Canal+ i el llibre 'Le Grand Livre de la connerie' amb William Reymond. La seva obra ha inclòs contribucions a espais com 'Les Lois de la jungle', 'Éconoclaste', 'Tutti frutti', 'Comme au cinéma' i 'Héros vinaigrette'. La carrera de Didier Porte inclou columnes regulars a France Inter, començant el 1993 amb 'Zappinge' i continuant a través d'emissions com 'Zoom', 'Audimatraquage', 'Rien à cirer', 'Les P’tits Déj’s', 'Changement de direction', 'Rien à voir' i 'Le Fou du roi'. S'ha enfrontat a diverses demandes per difamació degut als seus comentaris. Va debutar com a intèrpret d'espectacles unipersonals el 1998 amb L'Ami des vedettes , seguit d'altres espectacles incloent Entracte manqué , Didier Porte joue et gagne à être connu , Didier Porte aime les gens i Didier Porte fait rire les masses . Des del 2013, ha interpretat Didier Porte à droite! S'hi caricaturitza Nicolas Sarkozy i la seva administració i és conegut per ser 'implacable' en la seva sàtira; la setmana passada, va caricaturitzar Bernard Kouchner, el ministre d'afers exteriors. El seu treball ha atret cada cop més oients, contribuint a una ressurgència de la comèdia política francesa. Ha aparegut com ell mateix a la pel·lícula 'Satire dans la campagne' i continua contribuint a la versió web de 'Là-bas si j'y suis' des del 2015.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Dominique Farrugia

Dominique Farrugia, nascut el 2 de setembre de 1962 a Vici, França, és un creador francès polifacètic. Actua com a actor, director de cinema, guionista, productor, humorista i còmic. El seu origen familiar reflecteix un patrimoni divers, incloent arrels jueves pied-noir i malteses; els seus pares, que van deixar Algèria després de la seva independència el 1962, es van instal·lar a Vici. Van dirigir un bar-restaurant anomenat Le Verdier, i el seu pare treballava com a líder d'orquestra al casino de Vici. El nom complet de Dominique Farrugia és Dominique Spiridion Léon Farrugia. Del 1986 al 1992, Les Nuls van ser actius, contribuint significativament a la comèdia francesa. Va escriure per a la sèrie de televisió *Objectiu: nul* el 1987, cosa que li va valer un premi 7 d'Or. Durant aquest període, va presentar breument una previsió meteorològica paròdica a 'Lloc enlloc' del 1987 al 1988 i va aparèixer accidentalment com a actor en un episodi d'*Objectiu: nul* per l'absència d'un intèrpret. L'especial de televisió *TVN 595* del 1988 també va rebre un 7 d'Or. Va cofundar la companya de producció RF2K amb Olivier Granier i, el 1997, va crear el canal Comédie! TV, exercint com a director general i president des d'abril del 2002 fins a febrer del 2003. Va dirigir *La Cité de la peur* el 1994, que va atreure 2,2 milions d'espectadors a França. La seva obra com a director inclou *Delphine 1, Yvan 0* (1996), *L'amour, c'est mieux à deux* (2010), *Bis* (2015), *Return to 17* (2015) i *Under the Same Roof* (2017). Actualment, encapçala Shine Fiction al costat de Guillaume Thouret com a director operatiu, centrant-se en la producció de sèries amb guió premium per a emissores franceses i plataformes de streaming globals.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Dranem

El dibuixant francès Charles Armand Ménard, que utilitzava el nom artístic Dranem, va ser un cantant de cançons còmiques, un intèrpret en cafès cantants i a l'escenari, i un actor de cinema. Nascut al 10è arrondissement de París el 23 de maig de 1869, va morir al 7è arrondissement de París l'13 d'octubre de 1935. El seu pare era artesà-joier, i Dranem va aprendre el ofici amb ell. Va adoptar el nom artístic Dranem com un anagrama de Ménard. Dranem va començar la seva carrera com a aprenent joier abans d'entrar en el món de l'espectacle. Inicialment, va treballar breument com a venedor de cinturons i com a venedor d'instruments ortopèdics. Va iniciar la seva carrera amateur a La Verrerie al setembre de 1890. El seu debut professional va tenir lloc el 24 de març de 1894, a l'Electric-Concert. A partir del 1895, va actuar amb Félix Mayol i Max Dearly al 'Concert Parisien'. Al voltant de 1896, va desenvolupar un vestuari característic: una jaqueta petita, uns pantalons a ratlles, uns sabatons enormes i un barret, juntament amb maquillatge facial. Va esdevenir un capdavanter del teatre musical conegut pel seu gènere còmic absurd. La rutina còmica de cant de Dranem li va guanyar un seguici fidel i el va enriquir. Va aparèixer en nombroses pel·lícules, incloent 'Bonsoir m'sieurs dames' el 1902 i diversos curts muts dirigits per Ferdinand Zecca, com ara 'Le salut de Dranem' (1901). Alice Guy va dirigir onze primeres pel·lícules sonores, anomenades 'Phonoscènes,' amb Dranem per a Gaumont el 1905. El seu humor era incongruent i sovint arriscat, i va interpretar cançons com ‘Le Fils d'un gniaf’ amb gran popularitat. En adquirir el Castell de Ris el 1910, posteriorment va crear una organització filantròpica per ajudar els artistes jubilats; la residència de jubilació va ser inaugurada pel President Armand Fallières el 1911. La Fundació Dranem va operar fins al 2000, i la propietat és ara una llar de jubilats gestionada pel govern. Va aparèixer en operetes, teatre en viu i cinema, incloent 'La fille de Madame Angot' (1918) al Paris Opéra-Comique i ‘Les brigands’ (1931). Durant el 1910, Dranem també va participar en una producció de 'Le Médecin malgré lui' de Molière al teatre l'Odéon. El 1923, va rebre el distintiu de Cavaller de la Legió d'Honor, seguit del rang d'Oficial el 1935. El Castell de Ris-Orangis serveix com a lloc de descans final de Dranem. Durant la Primera Guerra Mundial, Dranem va actuar per a les tropes i els soldats ferits, apareixent als hospitals. També va aparèixer al costat de Maurice Chevalier a 'Là-Haut'. La pel·lícula ‘Le Ménage Dranem’ (La Llar de Dranem), feta per Pathé, representa una inversió dels rols de gènere tradicionals, amb la dona maltractant l'home. Va fer nombroses aparicions a la ràdio i va protagonitzar una dotzena de pel·lícules entre 1919 i 1935. Va morir l'13 d'octubre de 1935, a la Clínica de l'Alma a París, havent arribat als 66 anys.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Fabrice Éboué

Fabrice Éboué va néixer el 7 de juny de 1977 a Maisons-Alfort (Val-de-Marne). Va passar la infància a Vincennes i Nogent-sur-Marne. El seu origen familiar és divers; el seu pare és ginecòleg-obstetra d'origen camerunès, mentre que la seva mare és francesa amb arrels normandes. Éboué té quatre germans. Des de ben petit, va mostrar inclinacions creatives, participant en el mixtape 'Embauche pour la débauche' del col·lectiu Val-de-Marnais Splifton el 1999, fent rap amb el pseudònim Mr. Faf. El camí educatiu d'Éboué va incloure experiències a l'escola secundària privada Albert-de-Mun, de la qual va ser expulsat, i posteriorment a Branly, Montalembert (Nogent-sur-Marne) i La Providence d'Amiens. Va obtenir un batxillerat com a candidat extern i va aconseguir un BTS en Turisme amb l'ajuda del seu professor d'alemany. Durant aquest temps, va treballar com a guia a la cova de Lombrives, inicialment recitant informació geològica abans d'incorporar acudits i anècdotes històriques fabricades per entretenir els visitants. A partir del 2000, va començar a actuar en diversos escenaris parisencs com el Théâtre des Blancs-Manteaux i Trianon. La carrera d'Éboué va expandir-se significativament a mitjans dels anys 2000. Va aparèixer en un curtmetratge, 'Un crime d'eau,' el 2005 i es va convertir en part de la companyia de comèdia Jamel Debbouze’s Comedy Club del 2006 al 2008. Va coescriure 'Inside Jamel Comedy Club' amb Thomas N'Gijol i va participar en el programa de televisió 'T'empêches tout le monde de dormir' del 2006 al 2008. Va ser col·umnista habitual a 'On va s'gêner' a Europe 1 del 2008 al 2014, i va cofundar el teatre Comedy Club a París amb Thomas N'Gijol l’abril de 2008. El seu estil de comèdia es descriu com a humor negre amb una perspectiva aguda, sovint fent observacions sobre les relacions, els mitjans socials i la societat. Va rebre el premi 'Macho d'argent' al març de 2009. Éboué ha dirigit pel·lícules com ara 'Case départ' (2010), 'Le Crocodile du Botswanga' (2014) i 'CoeXister' (2016). Actualment està interpretant un nou espectacle anomenat 'SolitudeS,' que explora el paradoxa de la connexió i la solitud, programat a Roubaix el 19 de novembre de 2026.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Francis Ginibre

En Francis Ginibre és un humorista i còmic francès, nascut el 17 de juny de 1959 a Tolosa de Llengadòc, França. Va passar la infància a Tolosa i va obtenir un títol de l'escola de Belles Arts, estudiant arts visuals a l'Escola Superior de Belles Arts de Tolosa. Inicialment va seguir una carrera artística, obtenint un diploma d'aquesta institució. Al voltant dels primers anys 80, va canviar el seu focus cap a la música, convertint-se en percussionista autodidacta. Va tocar la bateria en diverses bandes, sovint interpretant música de ball per guanyar-se la vida, i fins i tot va participar en primeres gires i actuacions gràcies a la seva participació en un cor. Un moment clau en la carrera de Ginibre va tenir lloc a principis dels anys 80 quan va conèixer Éric Carrière, que necessitava un bateria. Aquesta trobada va portar a la formació immediata del duo còmic Les Chevaliers du Fiel. Van formar una societat professional i amistosa, actuant junts sota aquest nom artístic. El seu primer espectacle va ser 'Le détournement d’avion le plus fou de l’année,' i van obtenir un reconeixement significatiu amb la cançó èxit 'La Smica 2000' el 1996. Han aparegut regularment a la televisió i a la ràdio, i el 1995 es van traslladar a París. Ginibre també té experiència en l'escriptura per a altres artistes; ha escrit sketches i ha coautoritzat per a diversos intèrprets, incloent Les Vamps i Michel Galabru, i ha contribuït a programes de televisió i ràdio. La feina de Ginibre va més enllà de la comèdia *stand-up*. Ha aparegut en diverses pel·lícules, incloent-hi Repàs de família (2014), Les Municipals, ces héros (2018), Les Municipals, trop c'est trop (2019) i Bingbodi (1998). Va co-dirigir i protagonitzar Municipal Hero (2018) i Municipal Hero, Too Much is Too Much (2019) amb Éric Carrière. El 2016, van cofundar el Championnat du monde du cassoulet de Toulouse , demostrant un interès per la cultura local. Actualment, Ginibre continua mantenint una presència regular a l'escenari, actuant amb Les Chevaliers du Fiel en el seu espectacle "Vacances a Dubaï". El seu humor està arrelat en la vida quotidiana, i el seu espectacle 'Le Best of collector' continua sent popular. També va protagonitzar l'obra de teatre 'Vacances d'enfer' al Théâtre du Gymnase Marie Bell a partir del 14 de gener de 2011, que es descriu com una paròdia del teatre boulevardià.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Juliette Arnaud

Juliette Arnaud és una actriu, guionista, presentadora de ràdio, presentadora de televisió i còmica francesa, nascuda el 6 de març de 1973 a Saint-Étienne. La seva família va fomentar un ambient humorístic, amb el seu pare treballant com a cap d'obra i la seva mare com a professora de clàssics. Inicialment va considerar estudiar ciències polítiques, però va abandonar els estudis després d'un any i posteriorment es va formar en comèdia i art dramàtic al Cours Florent. Aquesta formació va portar a importants col·laboracions amb Christine Anglio i Corinne Puget. La carrera d'Arnaud inclou rols diversos i treballs d'escriptura. Va coescriure i interpretar a l'obra de teatre cafè 'Arrête de pleurer Pénélope' al costat d'Anglio i Puget, que es va estrenar el 2002 al Café de la Gare i des de llavors ha estat vista per més de dos milions d'espectadors. L'obra, ambientada durant una despedida de soltera, retrata tres amigues la amistat de les quals està deteriorant-se. Va coescriure una seqüela, 'Arrête de pleurer Pénélope 2 La Suite!' el 2006, i va dirigir l'adaptació cinematogràfica el 2012. També va coescriure la pel·lícula 'La Beuze' el 2003 i ha aparegut en diverses pel·lícules, incloses 'Les Onze Commandements' (2004), 'L’Un reste, l’autre part' (2005), 'Ensemble, c'est tout' (2007) i 'Tu peux garder un secret ?' (2008). Va interpretar papers en sèries de televisió com 'Drôle de famille!' del 2009 al 2013. Al llarg de la seva carrera, Arnaud també ha treballat com a presentadora de ràdio i televisió. Va co-presentar 'Intervilles' amb Nagui el 2004, i '20 h 10 pétantes' a Canal+. Del 2014 al 2024, va ser columnista en programes de France Inter, incloent 'Si tu écoutes, j’annule tout,' més tard rebatejat com a 'Par Jupiter!' i després 'C’est encore nous.' Va tenir una relació amb el còmic Michaël Youn del 1998 al 2004. Actualment, el 2024, ha cofundat l'espai radiofònic 'La Dernière' a Radio Nova amb Guillaume Meurice, Pierre-Emmanuel Barré i Aymeric Lompret; prèviament, ella i Meurice van co-presentar 'Le Grand Dimanche Soir' i programes de France Inter del 2019 al 2023. L’espai 'Par Jupiter' va assolir una audiència rècord de 1,3 milions d’oients diaris el 2021, i 'La Dernière' és actualment un podcast d’èxit.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Maxime Godart

Maxime Godart és un actor, humorista, guionista i director de cinema francès. Nascut a Compiègne, França, el 2 d’octubre de 1998 (o el 9 d’octubre de 1999, segons altres fonts), va començar la seva carrera actoral el 2009. Als vuit anys, va començar a prendre classes de teatre al centre cultural de Noyon, impulsat per una aspiració primerenca de convertir-se en actor. La seva determinació va impressionar el director Laurent Tirard, que el va triar per a un paper important després de veure un anunci en línia i fer una audició per a *Le Petit Nicolas* el 2008. Godart és conegut principalment per la seva interpretació de Petit Nicolas a la pel·lícula de 2009, *Le Petit Nicolas*, basada en l'obra de René Goscinny i dirigida per Laurent Tirard. Va interpretar el paper principal, aconseguint-lo gràcies al seu semblant amb el personatge del còmic i al seu evident desig d'actuar. La pel·lícula es va estrenar a la Xina continental el 10 de febrer de 2013 i va rebre nominacions a la millor pel·lícula de parla no anglesa tant als European Film Awards com als Brazilian Film Awards. També va aparèixer a *Les Meilleurs Amis du Monde* (2009) com a Bruce i *Le Grand Restaurant* (2010) com a Charles, i va tenir un paper secundari a *The Best Friends in the World* (2010). Durant aquest període, va presentar un premi a The Black Eyed Peas als NRJ Music Awards de 2010 i va participar en el Prix Louis Lumière. A banda d'actuar, Godart ha ampliat les seves activitats creatives. El 2015, va presentar una conferència de l'astrofísic Hubert Reeves a les escoles de Picardia. El 2017, es va convertir en padrí de l'associació "Coming Alive" i va aparèixer en un vídeo musical de Christophe Madrolle. Va protagonitzar els curts &Par un Regard& (2019) i &Par un regard : chapitre 2& (2019). Godart també s'ha aventurat en la direcció, produint i dirigint el curtmetratge de 2024 &Constellation&, on a més apareix com a actor. Va assistir al lliurament de &Le Petit Nicolas& a París i a la 81a Mostra Internacional de Cinema de Venècia amb Claude Lelouch, i ha participat en esdeveniments benèfics per a organitzacions com ‘Premiers de Cordée’, que ofereix activitats esportives per a nens hospitalitzats.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Pierre Etaix

Pierre Étaix, nascut el 23 de novembre de 1928 a Roanne, França, va ser un pallasso, còmic i cineasta francès. Els seus pares eren Edmond Étaix, un comerciant de cuir, i Berthe Tacher. Inicialment, va seguir una formació com a dissenyador gràfic, estudiant vitralls amb Théodore-Gérard Hanssen i guanyant-se la vida com a il·lustrador de revistes. Al principi de la seva carrera, va actuar en diversos cabarets i teatres musicals com ara Le Cheval d'Or, Les Trois Baudets, l'ABC, l'Alhambra, Bobino i l'Olympia, i també va treballar com a pallasso amb Nino. La carrera d’Étaix va experimentar un gir significatiu quan va començar a treballar per a Jacques Tati el 1954. Va contribuir com a dibuixant i creador de gags a Mon Oncle , col·laborant en el seu rodatge el 1958, i va dissenyar pòsters per a la pel·lícula i la seva posterior reestrena, Les Vacances de Monsieur Hulot . També va aparèixer a Jour de fête de Tati a l’Olympia el 1960. Influït per còmics de slapstick com Buster Keaton, Harold Lloyd, Harry Langdon, Max Linder, Charlie Chaplin i Laurel i Hardy, Étaix va començar a establir el seu propi estil còmic, caracteritzat per l’elegància del slapstick i la meticulositat en el temps. Va dirigir el seu primer curtmetratge, Rupture , co-signat amb Jean-Claude Carrière, i va seguir-ho amb el curtmetratge guardonat amb l’Oscar Heureux Anniversaire el 1963, també co-signat amb Carrière. Els llargmetratges d'Étaix inclouen El Pretèsit (1962), Yoyo (1965), Tant que tinguem salut (1965), El Gran Amor (1968) i Terra de la llet i el mel (1971). Les seves pel·lícules sovint satiritzen la vida moderna, el soroll i la publicitat. Un conflicte legal va fer que les pel·lícules d'Étaix fossin inaccessibles a partir dels anys 70; no obstant això, després d'una decisió judicial, van ser restaurades i projectades públicament de nou el 2010. Étaix i Annie Fratellini van fundar junts l'École nationale de cirque el 1973; s'havien casat el 1969 i posteriorment van fer gira amb el seu propi circ, durant el qual Étaix va actuar com a pagès blanc. Va rebre el Premi Louis Delluc el 1962 per Le Soupirant i li van atorgar la Insígnia de Comandant de les Arts i les Lletres el 2013. Pierre Étaix va morir l'14 d'octubre de 2016, a París, als 87 anys, deixant un llegat com a mestre del burlesc poètic i una figura important del cinema francès de gag.

Veure el perfil